‘Despachadores de traslados’

Qualsevol que hagi de llegir un escrit de qualificació de la fiscalia i no hi estigui avesat queda encallat a la primera frase. Es tracta dels documents en què els representants del ministeri públic analitzen els fets que han estat posats a la seva consideració en una investigació judicial, escriuen un relat detallant el que creuen que ha quedat provat i en fan una translació jurídica, atribuint a l’acusat, o als acusats, un delicte per acabar proposant una condemna concreta.

Però per arribar al final del document i saber quants anys de presó es demanen cal començar pel principi i aquest acostuma a començar amb la frase “despachando el traslado conferido”. Així mateix, textual. No és un embarbussament, ni una trampa, encara que ho sembli, és un formalisme que dona a entendre que s’està donant tràmit a un requeriment, en aquest cas el de demanar presó o no per a algú.

A posar-se a lloc i a entrar en matèria judicial no ajuda ni la redacció ni la llengua que amb una majoria aclaparadora fan servir els fiscals en exercici a Catalunya per relacionar-se amb els ciutadans a través dels seus escrits, i que no és altra que la castellana. Per esforços que s’hi dediquin, bones intencions que hi hagi i apel·lacions constants a la necessitat de fer-ne un ús normal, el que és cert és que amb actituds de menyspreu lingüístic com la que manifesta el col·lectiu de fiscals a Catalunya la incorporació del català a l’administració de justícia com una eina d’ús normal és una quimera.

La fredor de les dades ho diu tot, deixen glaçat o, vist des d’una altra perspectiva, escalfen perquè indignen. Només deu dels fiscals destinats la ciutat de Barcelona i la seva demarcació fan un ús normal de la llengua pròpia del país, la resta opten pel castellà. La dada surt de dins mateix de la fiscalia, d’una font coneixedora dels hàbits lingüístics del personal, i la ratifica un petit estudi sobre els judicis que hi ha aquesta setmana a l’Audiència de Barcelona. Del total de 54 vistes que hi ha programades, en només dos casos els escrits de la fiscalia que s’hi han presentat estan redactats en català, un dels quals correspon a un fiscal de Manresa i l’altre al jutjat d’instrucció 29 de Barcelona ciutat. Deu fiscals que fan servir el català, d’una plantilla que el 2023 era de 302, és el 3,3%, mentre que dos escrits en català d’un total de 54 representa el 3,7%. Un i altre percentatge coincideixen i dibuixen una trista realitat

Fa pocs dies, el conseller Ramon Espadaler va donar la benvinguda a la nova promoció de fiscals. Segons la nota de premsa que es va difondre d’aquell acte, els “va recordar la importància del català en la justícia”. És un discurs recorrent, un argumentari que els fiscals ja han escoltat altres vegades però el desinterès per l’ús del català entre els membres del ministeri públic es manté inalterable.

Potser la clau de tot plegat és la fotografia que il·lustra aquesta crònica, en què apareix una impressora d’una oficina de la fiscalia amb un adhesiu de connotació política, espanyolista. L’adhesiu és d’algú que proclama sentir-se orgullosa de ser espanyola i per això l’enganxa a l’aparell, amb la bandera i l’escut constitucional, el de la norma que proclama que les “diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.