El Consell i l’aconsellat

Les eleccions a la presidència del Consell de la República, que se celebraran entre el 8 i el 12 d’aquest mes, fan mala pinta. A les trobades mantingudes pels candidats, els silencis han estat més eloqüents que els discursos, però a les xarxes socials i els mitjans les malevolències han estat molt visibles. Hi ha un clima de crispació escassament continguda que recorda les jornades precongressuals d’ERC.

Els escàndols al voltant de Comín fan sospitar que la decisió final possiblement serà no tant votar per un candidat concret com votar contra ell, cosa que beneficia les expectatives de Domingo. Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si tot el soroll val la pena, si realment val la pena conservar aquest òrgan en les noves circumstàncies. Desaparegut el seu president, ara bolcat en la política de partit, conservarà el Consell una mica de la seva antiga funcionalitat? El Consell ha estat sempre un òrgan personalment vinculat al president Puigdemont. Ell ho va fundar, com també va fundar la Crida, més o menys amb el mateix resultat. Sense menyspreu de la seva tasca important, li va ser útil mentre era eurodiputat per a la projecció exterior de Catalunya. Un cop abandonat l’Europarlament i decidida la tornada a Espanya amb l’amnistia, el Consell és redundant. La política catalana, inclosa l’exterior, es farà des de Catalunya.

L’aconsellat s’incorpora a la tasca nacional com a cap d’un dels dos partits que, com a dos pacients bous, estiren un carro en què apareix una aparatosa al·legoria de la independència com si fos un pas de processó. Aquella visita a Waterloo sembla una escena d’El màgic d’Oz i el camí de rajoles grogues. Un conte, una il·lusió. La ruptura és total. Al cap de 24 hores de la reunió, la nau capitana d’ERC a Madrid, el temible bucaner, Rufián, llançava una andanada contra Junts a compte del seu pacte decretal amb el PSOE. En realitat, una salva de fogueig. ERC no pinta res en la política madrilenya. Per això es concentra ara en la catalana i amenaça amb una declaració d’independència per al 2031, feliç primer centenari del partit i de la República espanyola, que és la que mola al fons del cor dels republicans. Oriol Junqueras recorda molt el Gran Oz, impostant la veu per impressionar els habitants de la ciutat Esmaragda. I, de passada, es garanteix sis anys més al capdavant de la confraria que, amb els catorze que fa, en sumaran vint. Tota una vida.

El que Junqueras està demanant és que se’l tingui en compte, que se li faci un lloc en el duel personal entre els dos presidents, l’espanyol i el català, sense entendre que un duel, com el seu nom indica, és cosa de dos. Si se sent menystingut, hauria de prendre exemple de la franciscana modèstia amb què l’MHP Illa suporta la situació d’espectador mut d’una negociació entre dos més sobre qüestions que haurien de ser de la seva competència. Això és perquè Illa no pinta res a Catalunya; com Rufián a Madrid. Perquè el duel entre els dos presidents està cada cop més interessant. És matèria d’intensa especulació a totes les tertúlies si Sánchez s’ha de reunir o no amb Puigdemont. Servidor té la modesta presumpció d’haver proposat des del principi que els dos presidents parlessin. Fins i tot abans que Sánchez ho fos. Potser les coses haurien estat d’una altra manera. Al capdavall, són els dos polítics més importants del país. Com es comprova ara mateix que la governació d’Espanya depèn dels set diputats de Junts.

El que és difícil no és fer la trobada, sinó justificar-la o, com diu la gent del mercat, “vendre-la”. És a dir, apuntar els seus aspectes positius com a millor defensa davant els atacs que rebrà de tot arreu. I hi ha un aspecte positiu que supera tots els altres i anul·la els atacs de l’oposició a tots els fronts, polític, mediàtic, judicial i fins i tot eclesiàstic, que n’hi haurà. I consisteix a celebrar la reunió i emmarcar-la en un reconeixement de la realitat, la “normalitat” de què presumeix Sánchez. És normal que el president Sánchez es reuneixi amb tots els polítics influents en l’estabilitat del govern, cosa que està obligat a presentar com a condició per a l’estabilitat d’Espanya. Aquest gest permet al president Puigdemont declarar acabat el duel de moment “a satisfacció”, la qual cosa donarà ànim a l’expectativa del president Sánchez d’arribar fins a les eleccions del 2027.