1.500

Mil cinc-centes vegades, ja, he posat un paper a la màquina i he escrit l’encapçalament: “A la vora de...” La majoria de les vegades, després d’escriure aquestes quatre paraules, m’he quedat paralitzat. Mirava el full blanc, i el full no s’escrivia sol. I passava un minut preciós, irrecuperable. Sovint he intentat ignorar-ho començant a carregar una pipa o ordenant alguns papers o bolígrafs que podien perfectament esperar.

Això ha passat a quarts d’onze del matí, o a les tres de la tarda, gairebé sempre sabent que només tenia una hora per a omplir els dos fulls. I els havia d’omplir procurant esborrar automàticament tot allò que em preocupava en el moment de seure davant la màquina, i també les feines i els problemes que m’esperaven tot just hauria posat el punt final. Hi ha articles que han estat escrits entre el plat de sopa i el tall de bacallà i interromputs per mitja dotzena de trucades telefòniques.

Que ningú no pensi, però, que faig aquesta confidència per tal d’excusar-me. Si jo pogués viure de renda, i dediqués els matins sencers a passejar i a observar, i a mitja tarda, tot prenent un te, comencés a escriure un article amb tota calma, probablement el resultat seria tan mediocre com el que el lector ha pogut comprovar. I encara podria passar una altra cosa: que amb tantes facilitats, acabés no fent l’article i no hauria arribat al mil cinc-cents.

Fer la feina a pressió pot semblar –i ho és– força bèstia, però penso que ja és l’única manera que tenim, tots plegats, de treballar per a la nostra comunitat. Els companys que, al peu del canó, han fet possible que l’Avui hagi sortit mil cinc-centes vegades ho saben molt bé. I ho sap tota la gent que en aquests moments es troba compromesa en alguna de les infinites tasques urgents: polítiques, culturals, socials, d’animació, de vitalització comarcal, de catalanització de la vida pública, etc.; als ajuntaments, a les escoles, a les associacions de veïns, als centres i societats de tota mena hi ha catalans que treballen a pressió, un dia i un altre dia, perquè només amb una enorme pressió podem aspirar a omplir una mica el gran buit en el qual ens trobem, i en el qual han volgut momificar-nos.

En aquest sentit de represa nacional, crec que hem d’acceptar el risc d’estirar més el braç que la màniga. Hi ha escrúpols, elegàncies, exigències de garantia i perfeccionisme que no ens podem permetre. Som en una situació tan fràgil que només es pot enfortir amb la tossuderia, que a vegades és una forma modesta però eficaç de la intel·ligència “d’amore”, és a dir, la comprensió afectiva de la realitat.

Hem d’estirar el braç més enllà dels límits “raonables” de la màniga protectora, que sempre tendeix a encongir-se. Només estirant enèrgicament el braç –i ensenyant-lo sense vergonya– arribarà un dia que tothom comprendrà que tenim dret a tallar-nos un vestit a mida.