Somni a Tuset

Aquest divendres, a migdia, el carrer de Tuset no sembla el mateix. Prop de la Diagonal, el travessa una pancarta que anuncia una festa. Hi ha ramells de globus de colors lligats als arbres, ara sense fulla. Els cotxes han desaparegut.

El carrer de Tuset es convertí en un nucli “a la moda” fa setze o disset anys. Fins aleshores no era altra cosa que un allargament o un apèndix descontrolat del carrer d’Enric Granados, Diagonal amunt. L’edificació era irregular, amb cases aïllades. La construcció del modern edifici Monitor marcà la pauta de l’estil arquitectònic que havia de començar a omplir els forats, i el carrer de Tuset es convertí en un centre d’oficines i despatxos. S’hi van instal·lar moltes agències publicitàries, s’hi van obrir botigues de modes que aleshores eren in i bars i establiments originals, com el Drac, on al seu soterrani –La Cova del Drac– es desafiava cada nit la situació amb un espectacle presentat en català.

Amb els anys, el carrer de Tuset no ha perdut l’empenta, encara que algunes manifestacions de la moda fugissera hagin triat d’altres indrets; jo hi passo cada dia i l’activitat hi és intensa. El que va néixer com un carrer “modern” –pel tipus de negocis i de professions que s’hi reunien– ha esdevingut ja un nucli “clàssic”, en el sentit de definit i consolidat.

Però aquest migdia tot és diferent. Sotmès habitualment a l’embús automobilístic, avui no sona ni un clàxon, ni tan sols hi ha cotxes aparcats. El carrer sembla més ample, la perspectiva és agradable i sento una música que no surt de cap altaveu, sinó que neix viva en el mateix carrer. M’hi acosto. Han instal·lat un empostissat, i una cobla toca una sardana. No ho hauria dit mai! Uns municipals vetllen el pas dels cotxes que giren pel carrer de Moià. Hi ha gent que treu el cap a les altes finestres dels moderns blocs d’oficines, i a banda i banda del carrer unes quantes dotzenes de persones s’han aturat davant l’espectacle tan inesperat. Reconec algunes cares de publicitaris, de models, de fotògrafs, de gent del món del disc –que treballen en aquest carrer–; hi abunden els no catalans, i també hi ha qui parla anglès o francès.

La cobla ha començat una altra sardana, i quatre noies, que acaben de plegar a dos quarts de dues, formen una rotllana. Se n’hi afegeixen d’altres, i algun xicot, que deixen a terra les carpetes amb dossiers i material comercial. M’acosto als músics i llegeixo en una partitura el títol de la sardana: “Somni”. Escau perfectament a la situació. La rotllana s’amplia. La música és neta, vibrant, i reprèn a cada tirada de llargs una delicada frase lírica. Voldria saber què pensen els badocs davant el fet espontani dels qui van afegint-se a la rotllana. Això no és una plaça típica, això no és la Barcelona “tradicional”. Contra tots els tòpics, això és la Barcelona “popular”. Aquestes sardanes al carrer de Tuset, entre dos Bancs, ofertes als vianants que duien carteres d’“executiu”, m’han commogut molt més que les que mai no hagi sentit en un prat ple de “catalanistes”.