Lideratge a l’estil de Trump

Fa poques setmanes que Donald Trump és president de la nació més poderosa del món i les seves peculiars maneres de liderar ens han tornat a sorprendre. Sembla que Trump s’hagi envalentit, que s’hagi tret la màscara i que actuï sense cap tipus de prevenció o precaució. Però, quin tipus de líder és Trump? Quines són les característiques fonamentals del seu estil? Què té a veure això amb l’empresa, les organitzacions públiques i els partits polítics?

Segons diversos experts, Trump té alguns punts forts: és capaç de mobilitzar el suport popular, sap fer front a les adversitats a través d’una sòlida autoestima i fins i tot ha pogut connectar amb les circumscripcions electorals que li eren adverses. Com a aspectes més negatius, cal dir que Trump és un líder massa impulsiu, que odia la rutina i les formalitats però que no és conscient de les conseqüències d’aquesta impulsivitat, que sovint genera reaccions negatives a diverses parts del món. A més a més, Trump prioritza la lleialtat dels seus seguidors respecte a la vàlua personal o la competència professional i això l’ha portat a envoltar-se de gent poc crítica.

Més coses: per A Trump i els seus col·laboradors, el fi justifica els mitjans. El seu estil es basa a pensar que la raó està a favor seu i que, per tant, pot alterar la realitat fins que encaixi amb els seus desitjos. La veritat, per tant, esdevé opcional. Trump, com a negociador, és clar i previsible. Fa servir el tradicional mètode de l’amenaça: “Si no fas el que et dic, jo et faré això i allò.” Ho estem veient aquests dies amb l’ús dels aranzels com a arma de negociació i imposició. És la cultura de la por i el ressentiment elevada a la màxima potència.

Trump és ambiciós i dominant. Gaudeix exercint el poder sobre els altres, fins i tot de manera cruel. Vol ser sempre el centre d’atenció –veurem què passa, en aquest sentit, amb Elon Musk–, i prioritza el curt termini per sobre del llarg: és massa impetuós per esperar recompenses que triguin massa a arribar. Emocionalment, per tant, Donald Trump no és cap prodigi.

Tan estrany és l’estil de Donald Trump? Personalment, crec que no. Deixant de banda l’onada d’autoritarisme postdemocràtic que ens passa pel damunt, molts líders socials i empresarials es comporten d’una manera molt similar, dissortadament. Vegem-ho.

Molt sovint, els directors generals de moltes empreses miren de fer tots els possibles per acumular el màxim de poder. Els agrada sentir que les coses depenen de la seva voluntat i que la resta de gent, més o menys, està a la seva disposició. Sovint es fan envoltar de persones més o menys submises, incapaces de plantar cara i de tenir una actitud crítica. Es creuen gairebé imprescindibles i analitzen la realitat de l’empresa d’una manera tremendament esbiaixada. No dubten a parlar de les coses que van bé i a amagar les que no funcionen, fent veure que no són importants o que gairebé ni existeixen.

Moltes empreses pateixen encara, en els nostres dies, una espantosa manca de transparència: repartiment salarial injust, decisions de promoció aleatòries i capritxoses, diferències de gènere, càrregues de treball excessives i aplicades sense criteris objectius i un llarg etcètera. No sembla que hi hagi gaire predisposició, per part de les classes directives, a augmentar la transparència i a crear les condicions per tal que tothom pugui tenir accés lliure i immediat a una part molt important de la informació.

Els mètodes coercitius de negociació també són el pa de cada dia. Molts líders encara prioritzen el guanyar-perdre per sobre del guanyar-guanyar. Lluny de saber crear ambients de treball basats en la col·laboració i el treball en xarxa, fomenten la divisió entre els empleats, la competitivitat cega i improductiva i el joc entre bons i dolents. Per tal de preservar el seu poder, molts líders prefereixen que la gent es baralli si això fa que ells conservin la seva influència intacta.

Segur que, cada cop més, anirem trobant-nos amb líders diferents de tot això. Però, no ens enganyem, el lideratge a l’estil de Trump encara perdura. Si volem abandonar-lo definitivament, necessitem un gir copernicà: distribució del poder, estructures flexibles, mentalitat de cooperació, transparència gairebé total, participació constant de tothom en les decisions més importants i, sobretot, modèstia, molta modèstia.