Quan falla el ciment

D’un quant temps ençà s’han presentat alguns espectacles interessants a Barcelona, i no els podríem enquadrar dins les tradicionals classificacions de “comèdia”, “drama”, “revista musical”, etc. També va de baixa l’autodenominació de “companyia”, substituïda sovint per “grup”, “col·lectiu” o, simplement, eliminada. Naturalment, continua existint la “cadena de treball” formada pels següents elements: un escriptor que redacta un text pensat per a ser exposat des d’un escenari; un escenògraf que projecta l’ambient en el qual es mostrarà l’obra; un director que indica als actors la visió que ell té de l’obra i com creu que l’han d’interpretar; i uns actors que, d’acord amb aquestes instruccions, hi aporten el seu ofici i la seva sensibilitat.

Però, com deia, no sempre és així. Soc conscient que l’esquema que he resumit –i fins i tot la terminologia: “obra”, “escenògraf”…– és considerat superat o antiquat pels qui propugnen o practiquen una altra mena de productes escènics elaborats a partir de la discussió col·lectiva dels integrants del grup. Alguns d’aquests grups han aconseguit resultats esplèndids, que tots els afeccionats coneixen. Ara, però, assistim a la proliferació de l’autarquisme escènic, i es produeixen alguns fracassos innecessaris la causa dels quals, al meu entendre, és clara: la deficiència del “text” o del “guió”. És un fet molt positiu l’aparició a Catalunya de nova gent de teatre que té dues notables qualitats: capacitat creativa i nivell professional. He admirat sovint l’enginy, l’eficàcia, el sentit plàstic que acreditaven els ideadors d’aquests muntatges i el domini dels recursos que posseïen els actors. Tot aquest meritori esforç, però, més d’una vegada queda frustrat per la pobresa o la irregularitat del text o del guió. Potser a base de parlar tant de “muntatges”, s’ha arribat a oblidar que la solidesa total depèn dels fonaments. Grups que ens havien ofert creacions molt completes, basades en un bon text, han caigut en la temptació de supervalorar l’èxit en funció de les seves aptituds “representatives” –innegables– i en nous espectacles han prescindit d’aquest “ciment” que consolidava aquelles aptituds: un text de qualitat garantida.

És excepcional l’existència del geni capaç de dominar tècniques molt diverses. La majoria de grans directors de pel·lícules no hi fan el paper de protagonista, i busquen col·laboradors experts en l’enquadrament d’imatges, el muntatge dels plans, la confecció del guió, i sovint s’encarrega a especialistes la redacció dels diàlegs. Si un magnífic escriptor pot ser un mal “dialogador”, és natural que un excel·lent grup de teatre s’arrisqui al fracàs si tot ho fia a les seves pròpies condicions. Passa exactament el mateix amb alguns actors i humoristes que, actuant sols, tenen grans encerts parcials però els falla el fil conductor; si seguissin la pauta marcada per un guionista que hagués analitzat, discutit o refet l’actuació “des de fora”, s’hauria guanyat tensió de “show” i nivell d’interès.

Davant d’espectacles molt ben muntats i interpretats, la sensació que falla “la lletra”, per dir-ho així, no pot ser atribuïda a la meva deformació professional, perquè l’he vist compartida per espectadors molt diversos, sense excloure’n crítics. En tot cas, encertada o no, és una opinió que puc expressar sense cap rerefons: no m’ha passat pel cap de convertir-me en “lletrista” escènic. Conec les meves limitacions, i aquesta és la meva autocrítica. Penso, només, que alguns grups de teatre també haurien de fer la seva, perquè l’admirable esforç no quedi invalidat per una peça defectuosa del mecanisme.