La gran estafa del segle XX

Dues dones es tro­ben a la parada del bus, a pri­mera hora del matí. La jor­nada no ha fet més que arren­car i una d’elles ja es queixa que va molt can­sada perquè abans de sor­tir de casa per anar a tre­ba­llar ha de dei­xar lli­ga­des i ben cor­da­des no sé quan­tes tas­ques. I es veu que això passa dia sí, dia també. Emet la seva par­ti­cu­lar sentència: “L’eman­ci­pació de la dona és la gran estafa del segle XX.” L’altra li res­pon que d’acord, que per molt que es parli d’igual­tat i de con­ques­tes asso­li­des, seguei­xen sent les dones les que deam­bu­len per la vida amb un sobrepès d’acti­vi­tats i res­pon­sa­bi­li­tats que ni les mules de càrrega, però intro­du­eix un ele­ment dis­rup­tiu a la con­versa: argu­menta que les dones són, amb massa freqüència, les cul­pa­bles d’haver arri­bat fins aquí perquè es neguen a cedir espais de cura als homes, sobre­tot pel que fa a la criança dels fills. Les dues dones es deuen conèixer de l’escola a la qual van els seus des­cen­dents perquè sem­blen uni­des per la con­dició de mares, sobre­tot quan esmen­ten també la mare d’aquest i de l’altre i de més enllà, que són dones que han per­dut el nom pel camí perquè a les esco­les ja se sap que les dones no tenen nom de pila i totes elles es diuen “la mare de”. Sobre aques­tes altres dones, comen­ten que encara ara fan ser­vir l’expressió de “el meu marit m’ajuda a...”, i tro­ben que és una bar­ba­ri­tat que esti­guem així, perquè elles dues tenen marits que fan i des­fan sense pre­gun­tar. “Però qui deixa el lloc de feina quan el nen es posa de cop malalt?”, pre­gunta la que ha decla­rat la guerra a l’eman­ci­pació de la dona. L’altra no ho té tan clar i asse­gura que, gràcies al fet que el món està can­vi­ant i ja no hi ha tants camins de pun­xes per a les dones, a la seva empresa s’ha nome­nat dar­re­ra­ment unes quan­tes direc­ti­ves. Després, rumia la seva obser­vació i rec­ti­fica: “Però és cert que cap d’elles té fills.”