En vam parlar poc, de la guerra

Parlo de la Guerra Civil espanyola que va esclatar després del cop d’estat facciós el juliol de 1936. Podria ampliar-ho també a les persones que van marxar exiliades i que es van trobar als camps de la Catalunya del Nord, com el d’Argelers, i que quan van sortir es van trobar la invasió nazi de França, de la qual alguns van escapar com van poder, d’altres van patir fins a morir als camps d’extermini o de camí, i que una altra part va combatre, en la resistència o en l’exèrcit, fins a la victòria, conquerint París, per exemple. Cosa que no els va servir per al seu somni de fer caure Franco.

L’èxode de gent que va travessar la frontera va superar el mig milió de persones entre el gener i el 10 de febrer de 1939, perduda la guerra i en el que es va anomenar la retirada. Els historiadors han fet bé la seva feina i està tot molt ben documentat. Però quan faig el títol d’aquestes Mirades no vull escriure de tot això, sinó del que va passar a moltes cases catalanes i que va durar dècades. El silenci d’una generació que va patir en carn pròpia la guerra, anant al front o quedant-se a casa i espavilant-se com va poder en moments de gana i de por pel que va significar l’arribada de les tropes nacionals, amb els regulars que van fer més bestieses encara que no pas les tropes faccioses, que en van fer, i moltes.

A moltes cases no se’n va parlar mai. Vaig tardar anys a saber que el meu pare havia hagut d’anar a la guerra. Nascut el 1920, havia estudiat als Maristes i de ben jove li va tocar blincar l’esquena als camps de casa, ja que eren hortolans. Mai no es va comprometre, com es deia posteriorment. Què s’havia de comprometre si amb disset o divuit anys va ser mobilitzat per fer la mili amb els republicans? Va formar part de la Quinta del Biberó i va ser enviat a la cruel batalla de l’Ebre, d’on va sortir amb vida però presoner. No en parlava. Ho vaig saber perquè a vegades venia a casa a buscar planter un home de la seva edat amb qui tenia una gran relació. “Van fer junts la guerra”, vaig sentir a dir encara nen. Però no es parlava del patiment, de la por que va passar al front, quan va ser fet presoner i enviat no sé a quin camp de concentració de Castella o el País Basc. Amb ell no en vaig parlar mai i va morir jove. Una seva germana més gran va aconseguir papers de gent d’ordre que deien que el meu pare no havia entrat en política, els famosos avals. I això li va permetre sortir del camp, però per tornar a fer un servei militar amb els franquistes, tampoc no sé on. Sé que va tornar a casa a punt de fer vint-i-cinc anys. I no en va parlar mai.

Això passava a casa meva, però ara em trobo molta gent de la meva edat que diu el mateix dels seus pares i avis. Recordo com al cap dels anys va aparèixer un tio de França germà del meu avi matern, que aquest sí que suposo havia estat compromès i que no va tornar fins a final dels anys seixanta i amb nacionalitat francesa. Aquella generació que ho va viure no parlava de política, i si ho feia era amb la boca petita. Van patir molt i molt, i alguns de nosaltres sabem com va anar aquella guerra, quanta, quanta guerra..., pels llibres, però ho desconeixem tot del que van haver de viure pares i avis.