Defensa dels MQE

No recordo on ni quan, però sé que fa temps vaig dedicar un comentari al sentit de l’olfacte, denunciant la seva decadència i el desprestigi en el qual el teníem. Com que –potser per compensar el meu nas, més aviat petit– duc un “nàs” accentuat al cognom, el tema m’interessa, i finalment he trobat algú que el tracta amb autoritat: el lingüista Sebastià Serrano, investigador de la comunicació pel qual tinc una cordial admiració. És clar que el seu llibre Signes, llengua i cultura (Ed. 62) és molt més que una colla de pàgines amenes, però extractaré com podré algunes de les seves opinions sobre “l’espai de les olors”.

Vivim en una societat obsessionada per les olors que cal desterrar, com ho manifesta la propaganda. I el cas és que cada dia n’inventen de noves. Desodorants, pastes de dents per a l’alè i sabons per a l’olor corporal –i “ambientadors”– han arribat precisament a marginar del tot allò que és tan natural en l’home com l’olor del seu context més immediat, sobretot del seu cos.

No totes les cultures són tan “oloricides” com la nostra. És comú que en els països àrabs els qui conversen se situïn de manera que llurs alens els envoltin; nosaltres, en canvi, experimentem nerviositat i malestar quan ens trobem dins el radi olfactiu d’una persona amb la qual no tenim llaços d’intimitat. En una tribu de Nova Guinea hi ha un ritual de comiat segons el qual la persona que roman al lloc posa la mà a l’aixella de qui se’n va, perquè guardar-ne l’olor és guardar el record de l’amic. Segur que, només de llegir-ho, us anguniegeu.

Per tal d’evitar la possible ambigüitat del mot “olor”, hi ha qui parla de “missatges químics externs” (MQE), i efectivament aquest mitjà de comunicació és químic, aminoàcids i hormones esteroides. ¿Emetem MQE, i hi ha un MQE per a l’odi i un MQE per a l’afecte, per exemple? Sembla que hi ha gossos capaços de detectar el temor, l’odi o l’afecte d’un home, i en tot cas un gos pot seguir el rastre d’una persona si en té una mostra d’olor; això vol dir que cada u de nosaltres té una mena de signatura olfactiva per la qual se’ns pot reconèixer.

A més, la desodorització general i progressiva mata una font de records, perquè l’olor es memoritza i ens permet de recordar indrets o moments viscuts. Diu Sebastià Serrano que el món de la seva infantesa, a Bellvís, era ple d’olors. “Aquella olor de pluja, d’herba, de flors, d’arengada, de camps, d’animals, amb un sistema d’oposicions ben establert i ric, se’n va en orri. Perdem capacitat de distinció. Perdem possibilitat de rebre informació” –i la naturalesa ens ha dotat per a emetre-la i rebre-la– d’un món que és el més pròxim a nosaltres. Al final, el nostre propi cos ens serà estrany. Pensem que desodoritzar vol dir també descorporitzar, i descorporitzar significa deshumanitzar.

L’uniformisme olfactiu provocat artificialment, al qual tendim, talla els nostres lligams amb aquest sistema de comunicació, que se’ns està acabant. I amb ell s’empobreix una dimensió sensorial de la nostra cultura. Us conviden a respirar-ne els darrers vestigis Sebastià Serrano i Josep M. Espinàs.