Som preocupants

El que dèiem ja fa dies –en l’article “El pim-pam-pum” [12 de març del 1981]– sobre l’ofensiva que el govern central ha desencadenat contra Catalunya té cada dia noves i lamentables confirmacions. Repetim-ho: som l’objectiu.

L’agència Europa-Press recull aquest punt de vista de Madrid: “Algunes persones de l’Administració, les preocupa més el que està passant a Catalunya que el que passa al País Basc”.

I què redimoni passa a Catalunya? Senzillament, que ens havíem cregut que podíem començar a respirar amb una mica de naturalitat. Fixeu-vos-hi bé: respirar, no pas ofegar ningú. Ah, però resulta que la nostra simple “respiració” –indispensable per a sobreviure– és una “conspiració”.

Davant les resistències que l’autonomia catalana provocava durant la República, el 8 de juliol del 1934 Gaziel deia a “La Vanguardia”: “És impossible entendre res si s’ignora el fet fonamental que estan lluitant dues concepcions peninsulars completament diferents i irreductibles entre si: la concepció unitària castellana i la concepció federalista catalana. Els curts de vista i els il·lusos s’entretenen amb això de república o monarquia, dretes o esquerres, si governa aquell pobre senyor o si governarà l’altre, tot creient, de bona fe, que això és la història d’Espanya…”. “Però això són accidents circumstancials, passatgers, de la substància permanent i oculta. I aquesta, la medul·la, no ha consistit, no consisteix, ni consistirà mai en altra cosa que en el xoc constant, al llarg dels segles, a través de mil peripècies, canviants i fins i tot contradictòries, d’aquells dos esperits, d’aquelles dues concepcions antagòniques de la Península Ibèrica”.

Si us plau, substitutiu el mot “República” per “democràcia” o “postfranquisme” i continueu llegint Gaziel: “En veure el que la República representava, políticament i administrativament, allò que havia dut, la clara influència que Catalunya hi hauria aconseguit, començà la inevitable, la lògica, la biològica reacció. ¿Reacció contra la República, contra la forma de govern? No; no és exactament això. És, més aviat, una reacció vital a favor d’ella mateixa, a favor de Castella i la castellanització d’Espanya, la castellanització peninsular, aquest tossut objectiu secularment perseguit i mai no renunciat”.

Això, ho deia un home liberal i moderat –“probablement l’escriptor de dreta més lúcid de Catalunya”, en l’opinió de Josep Benet– que des de l’òptica actual de Madrid ja deu haver-se convertit en un escriptor “preocupant”.

No hi fa res que hagin desaparegut de l’escenari els solistes “golpistes” que tan escandalosament desafinaven; la partitura antiautonòmica ha estat posada en els faristols de tota l’orquestra. Fins i tot estan disposats a canviar la llei electoral, perquè els partits de les nacionalitats quedin fora del joc estatal.

I és que som “preocupants”. No pas pel que fem, pobres de nosaltres. Som preocupants perquè existim.