Dona? Persona!

La trajectòria vital de la dona, com a tal, al si de la humanitat ha estat d’una molt lenta evolució. Certament la dona no pot defugir el seu paper de procreadora, perquè és la justificació de la seva pròpia naturalesa i constitució. Infantar és, fins a la data actual, una facultat pròpia. Al llarg dels segles aquesta ha estat també la seva funció primordial, sumada a la criança. Tenir a càrrec seu la reproducció humana, i sovint a costa de la pròpia vida, fins fa molt pocs anys. Tot això ha canviat ara, perquè els avenços científics, mèdics i socials fan que això en bastants països del món no sigui així. Però certament d’això encara fa pocs anys! Molt pocs! La meva generació ha viscut sota el franquisme el lema alemany Kinder, Küche, Kirche (nens, cuina, església), copiat pel franquisme i aplicat amb devoció per la seva Secció Femenina, que llavors dominava l’àmbit públic femení. I així ens van tractar com a menors d’edat, sotmetent-nos a l’autoritat del pare o del marit, i majoritàriament incapacitades per participar en d’altres àmbits que no fossin aquests. Les dones que treballaven en àmbits subsidiaris d’obrers o de serveis eren sotmeses també a l’autoritat i control masculins.

Sens dubte les societats diguem-ne occidentals han modificat aquests criteris, però en resten molts romanents. Sense anar més enllà, això afecta avui de manera encara massa reiterada la remuneració del seu treball i la seva correcta valoració i categoria. Així també com pel que fa a l’assumpció de responsabilitats o càrrecs d’alt nivell, on es fa present massa sovint allò que en diem “sostre de vidre” de la dona, perquè potser és invisible, però certament existeix. És a dir, tot i que el treball de la dona ha passat a la categoria de treball remunerat, molt després què això es produís en l’àmbit masculí, el nostre estatus dins del món laboral i empresarial no és equitatiu en relació amb el masculí. Amb aquest criteri i en defensa de l’equitat home-dona en el món professional i laboral, actua des de fa uns quant anys la Comissió de Dones i Igualtat de l’Associació Intercol·legial de Col·legis Professionals de Catalunya. Comissió que ha editat un Decàleg per l’equitat de gènere en favor de la implementació de criteris més justos i equitatius dins l’àmbit professional.

Pel que fa a d’altres societats arreu del món, és evident i del tot rebutjable la subjugació de la dona a l’home, i potser no som prou conscients de la subreptícia manipulació i utilització de la dona, en algunes cultures, per tal d’incrementar la seva demografia, com a eina de penetració i/o dominació d’unes cultures sobre d’altres. En determinats territoris això és d’una ideologia flagrant i dramàtica; és el cas de l’Afganistan, on la invisibilització de la dona és un crim contra la humanitat. Però sense ser tan evident, hi ha certament altres religions, més properes, com la musulmana, que subjuguen socialment la dona, majoritàriament, sotmetent-la a aquest paper reproductor i cuidador en exclusiva. Un paper que va en detriment de la dona com a persona i que origina un desequilibri demogràfic en determinats països amb conseqüències sovint dramàtiques pels processos de migració. Per no parlar d’altres casos de violència o bèl·lics avui evidents, com són Israel i Palestina. Al llarg de la història, el catolicisme també va actuar així. Amb tot, les guerres de religió, llavors, eren més aviat d’ideologia que de religió, el cristianisme ha recuperat bona part de l’ideari humanista que és la seva principal base i justificació, però no pas arreu, queda molt per fer.

Tornant a l’inici: Dona? Persona! Per tal d’endreçar aquest món “...tan divers!... tan extens!... tan temporal”, tal com ens deia Joan Maragall al seu poema Cant espiritual, ens cal mirar la persona que hi ha en cada ésser humà. No ens calen tantes etiquetes classificant-nos, ni rebutjar ningú, ni considerar que ésser diferents és un mal, ni que uns estem per damunt o per sota dels altres. Vàrem fer una Declaració Universal dels Drets Humans l’any 1948, que l’any 1976 es va convertir en llei internacional. Ho hem oblidat? És obvi que aquests drets humans ens emparen i ens defineixen com a persones, cada ésser humà és una persona única i irrepetible amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra, ja siguis home o dona, i supera també totes les disquisicions de sexe o de gènere. El dia 8 de març és el Dia Internacional de les Dones i és un dia que simbolitza la lluita de la dona per ser considerada persona en paritat amb l’home, a tots els efectes. Superant tots els condicionants que limiten la seva projecció a qualsevol àmbit de la societat i aportant tot allò que la seva especificitat en tant que dona, que evidentment hi és, no sigui en detriment de la seva categoria de persona. Som persones!