Catalanòfobs d’esquerres

És possible que 50 anys siguin pocs en termes d’evolució humana o potser és que Pla tenia raó i el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Fa mig segle Adolfo Suárez creia que no era “seriós” pensar que es pugui ensenyar en catalàla química nuclear del batxillerat i avui Ione Belarra o Irene Montero –dirigents de Podem– creuen que la Generalitat no pot exercir competències en immigració. Pel que es veu, consideren que deixar la decisió sobre regularitzacions, permisos de residència i treball o expedients d’expulsió en mans d’un govern català (ara mateix d’esquerres) és necessàriament pitjor que deixar-la en mans del govern espanyol, governi qui governi, fins i tot Vox. No ha passat només mig segle, sinó quasi un de sencer, des que una altra ment presumptament oberta i progressista, Manuel Azaña, s’agradava defensant el dret d’autodeterminació de catalans i bascos, fins que la careta va acabar caient: “Si esas gentes (catalans i bascos) van a descuartizar a España, prefiero a Franco.” Tampoc hem nascut ahir com per no saber del cert que el centralisme a Espanya és transversal. Com la catalanofòbia. O com la postveritat, aquesta perversió trumpista del segle XXI, que en realitat és la mentida política de tota la vida i que les elits podemites practiquen alegrement en el moment en què afirmen que cedir la competència d’immigració a Catalunya és “obrir la porta al racisme” (en paraules d’Irene Montero), quan la realitat contrastada és que els partits xenòfobs ocupen el 8,8% del Parlament de Catalunya i el 9,4% del Congrés espanyol. O quan afirmen que “el PSOE ha pactat amb Junts donar-los competències d’immigració” (Belarra), quan qui rep i exercirà les competències és el govern català, que no és de Junts. O quan expliquen que “Junts és un partit antiimmigració”, quan en realitat Junts diu que “sense immigració no hi ha progrés” i que l’objectiu és tan obvi com la integració efectiva de la immigració a la realitat social i lingüística de Catalunya. O que donin per fet que Catalunya dictarà la política d’immigració, quan la realitat és –i ho saben– que gestionarà les eines, no pas la política, que ve dictada per la llei d’estrangeria espanyola.