La Diagonal acaba a Rosselló

Tal com es coneix, l’avinguda Diagonal acaba a l’encreuament amb el carrer Rosselló. En aquest punt d’intersecció –on en sentit perpendicular també hi coincideix Roger de Llúria– el flux de vehicles privats que baixen pel tronc central de l’avinguda, procedents del passeig de Gràcia, queda interromput i es desvia a l’esquerra, Rosselló enllà. Des d’aquest punt, els carrils centrals de la Diagonal, sempre tan atapeïts de cotxes, queden sorprenentment deserts. En sentit descendent només s’hi permet el trànsit dels autobusos i els taxis, i com que aquests tampoc hi abunden, passa estona que per l’asfalt no hi circula cap cotxe. En sentit ascendent sí que es tolera el pas de vehicles privats en direcció passeig de Gràcia, incorporant-se a la Diagonal des de Bruc, però els que ho acaben fent en són també un nombre molt reduït.

Entre Bruc i la intersecció amb Rosselló, el carril de muntanya del tram central de la Diagonal està reservat a l’aparcament de bicicletes i motos, tot i que se’n fa poc ús i l’espai està pràcticament desert. A la banda de mar, el carril que hi ha més proper al passeig de vianants, a tocar dels parterres on hi ha els arbres, està reservat a l’estacionament d’autocars turístics. Hi poden encotxar i desencotxar personal, entre les 8 del matí i les 8 del vespre, amb un temps d’estada de 10 minuts i previ pagament d’un tiquet. Això vol dir que la majoria de temps aquest carril també està lliure, i incrementa l’aspecte de carrer desert, com si la principal avinguda de la ciutat hagués quedat abandonada.

Si l’explicació que precedeix aquestes línies ha resultat reeixida, el lector tindrà clar a aquestes alçades que el punt on va succeir l’accident d’autocars de turistes, dilluns passat, amb el balanç de mig centenar de ferits, és un enclavament singular de la trama de carrers de la ciutat, amb un comportament molt diferent al que havia tingut fins ara la Diagonal. I sí, tot i no ser-ho, el lloc aparenta ser una àrea de vianants perquè, certament, pel poc volum de trànsit es pot travessar d’un costat a un altre pel mig del carrer en una operació que en altres trams de la mateixa Diagonal és impensable. Ajuda a reforçar aquesta idea el fet que el tram de l’avinguda que segueix cap a passeig de Sant Joan, entre Bruc i Girona, és ja una zona de vianants, protegida per blocs de formigó i el següent tram, a partir de Girona, ja és territori del tramvia.

Tot això fa pensar que té una certa lògica que, tal com s’ha dit, l’accident entre els dos autocars el propiciés una persona que travessava indegudament la Diagonal, entre Bruc i Roger de Llúria. El que potser no s’ha dit, o no s’ha pensat, és que aquella persona caminava per un lloc pel qual no podia induïda per una falsa sensació de seguretat davant l’escassa presència de trànsit damunt l’asfalt. Això fa pensar que el canvi d’usos que ha experimentat la Diagonal davant la Casa de les Punxes demana que s’hi desplegui una política de seguretat a la via pública que minimitzi riscos i, una de dues, o s’hi prohibeix del tot el trànsit o es vigila per on caminen els vianants. Que no passi com a la veïna superilla on l’encert per la pacificació de l’espai queda enterbolit per la deficient gestió dels nous serveis viaris i tot queda reduït a un campi qui pugui entre vianants, cotxes, furgonetes de repartiment, bicicletes i patinets.