Anys i panys

El pas del temps és un tema espinós que provoca maldecaps fondos tant en persones sensibles als canvis com en maniquins sense neuronetes. Hi ha qui en passa, de tot això: són els que de fet passen de tot i no els importa cardar la panxa d’un hipopòtam. A mesura que anem avançant en l’edat, sovint ens adonem que les experiències viscudes, els canvis físics i les pèrdues de les capacitats tant físiques com mentals formen part d’un procés inevitable –però inevitable no vol dir acceptat–. Hi ha qui acompanya aquesta irreversibilitat amb sentiments de nostàlgia o d’inseguretat. És fàcil (quan la brúixola no s’espatlla) recordar moments passats amb una intensitat que pot fer que, per contrast, l’actualitat es vegi com un període totalment irreal i complex. Portar malament el pas del temps pot manifestar-se amb un elevat grau d’ansietat davant l’envelliment, la comparació amb els altres o la dificultat –i fins i tot la negació– d’acceptar els canvis. Aquesta lluita interna pot drenar en l’absurda recerca de la joventut perduda, tant a nivell físic com emocional. Hi ha qui fa el més absolut dels ridículs. Però és important recordar que l’edat també aporta saviesa, experiència i una nova perspectiva sobre la vida. Maduresa, en diuen. Tòpics. L’acceptació del pas del temps implica valorar les vivències acumulades i aprendre a traginar el moment present, amb més arrugues i menys vista. La clau radica en la capacitat d’adaptar-se, de transformar la percepció del temps i de l’edat en una oportunitat de creixement personal, en comptes d’una càrrega amb destinació a la deriva. Autoajuda. Collonades.