Repartidor sota la pluja

Vespre plujós a molts racons del país. Resguardada per la carrosseria d’un cotxe, penses que els aiguats són força més agraïts quan t’enganxen a casa i sense necessitat de trepitjar el carrer. Al cotxe, si més no, no quedaràs amarada. Però des del seient de la conductora t’adones que has oblidat el paraigua, així que reses, no saps a qui, per tal de visualitzar un forat a la porta de casa. Però no hi ha sort, així que comences a estar de mala beta i a fer voltes a aquella illa de cases que et saps de memòria, esperant que algú no sigui tan mandrós com tu i es negui que la pluja li arruïni els plans. Mentre esperes aturada, i sobretot seca, que el verd del semàfor t’autoritzi a arrencar, veus passar un repartidor de menjar a domicili que sembla acabat de rescatar, roba inclosa, del fons de l’oceà. Pedaleja passant per alt totes les normes, imagines que per lliurar al més aviat possible la comanda i poder posar-se a cobert. La motxilla on duu el menjar, o ves a saber què li han demanat que transporti, deixa llegir el nom de l’empresa repartidora, però no permet descobrir en quin negoci ha iniciat el seu trajecte. Si es desplaça sobre dues rodes –no tens temps d’esbrinar si la bicicleta du motor– no deu venir de molt lluny ni deu anar a un lloc remot. Imagines com de fotut ha d’estar algú per suportar la tirania d’algunes feines que no hi entenen de temporals ni de condicions adverses. I sobretot penses també en quina mena de persona pot demanar a algú altre que pedalegi contra el déu del temps per tal de no treure els seus codonys del sofà. Què ha de tenir al cap per esperar que algú que pots intuir que té un sou paupèrrim acabi mullat com un poll mentre ell, o ella, es pren a tot estirar la molèstia d’incrementar-li en uns cèntims la propina? I encara ens diran que els fan un favor perquè si no treballen, no cobren.