La força testimonial de dos documentals

No ha agradat gens al govern de Netanyahu que No other land guanyés l’Oscar al millor documental. La pel·lícula documenta el desallotjament i la demolició de les cases dels palestins en un territori de Cisjordània –Masafer Yatta– que l’Estat israelià feia temps que volia convertir en un camp d’entrenament militar. Va decretar-ho a finals del segle XX, però, davant la reclamació dels palestins del lloc, el Tribunal Suprem israelià va trigar vint-i-dos anys a donar la raó al seu Estat, de manera que, el 2020, l’exèrcit va començar a executar els desallotjaments i les demolicions. Basel Adra, un jove activista palestí habitant de la zona, va anar gravant amb una petita càmera aquelles accions i difonent les imatges a través de les xarxes socials. Aquest és l’origen del documental, que també neix de l’amistat d’Adra amb el periodista israelià Yuval Avraham, el qual, amb la convicció que el seu Estat estava cometent un crim a Masafer Yatta, va escriure’n reportatges de denúncia. En un moment de la pel·lícula, conversant amb l’amic palestí, Avraham lamenta que un article seu hagi tingut poques visites. L’altre li comenta si es pensava que, passant deu dies al territori i escrivint un text, faria canviar res. Basel Adra sabia molt bé que, per molt que les seves imatges mostressin uns fets que podien causar indignació i moure a la protesta, l’exèrcit israelià no deixaria d’executar les ordres d’un Estat insaciable en la seva voluntat d’ocupació. En tot cas, Adra no va deixar de gravar imatges i de difondre-les com una forma de testimoniatge, un acte de resistència, una raó d’existir.

Basel Adra i Yuval Avraham són els directors de No other land junt amb la israeliana Rachel Szor i el palestí Hamdam Ballal. Dos palestins i dos israelians han fet un documental (que conté algunes de les imatges enregistrades per Adra) que el ministre de Cultura israelià, Miki Zohar, ha definit com a propaganda antiisraeliana. També com una difamació de l’Estat israelià. Quina difamació? Allò que s’hi mostra és el poder d’un Estat per fer fora de la seva terra gent sense poder que es queda sense casa. No other land és una coproducció palestina i noruega. L’Estat d’Israel no hi ha posat cap diner; però el ministre Zohar ha aprofitat per dir que vigilaran quines pel·lícules ajuden a finançar considerant que diversos directors israelians (Ari Folman, Nadav Lapid, Amos Gitai, entre altres) creen una mala imatge del propi país. La censura, doncs, en marxa.

En tot cas, ‘No Other Land’ existeix com un testimoni de l’ocupació militar que, malgrat totes les resistències i protestes, va expulsar una gent de la seva terra. Un altre documental nominat a l’Oscar, Banda sonora per a un cop d’estat, recorda un crim que va ocórrer al Congo l’any 1960: l’assassinat del líder africanista Patrice Lumumba. De fet, s’hi denuncia un colonialisme despietat que, evidentment, no és cosa del passat. Dirigit per l’artista i cineasta belga Johan Grimonprez, és un documental extraordinari (com No other land, es pot veure a Filmin) que treballa a fons amb imatges d’arxiu a través del muntatge. La banda sonora és, majorment, el jazz dels afroamericans, fent present com, cap al final del govern del general Eisenhower, els EUA van utilitzar alguns dels seus intèrprets –sobretot el simpàtic Louis Armstrong– com una mena d’ambaixadors propagandistes en països africans i asiàtics. Això mentre es negaven els drets civils dels afroamericans als EUA. La pel·lícula, però, comença i acaba amb el bateria Max Roach i la cantant Abbey Lincoln, que expressa, fins a arribar al crit, el dolor i la protesta per l’assassinat de Lumumba. Aquest, primer ministre efímer del Congo “independent”, va atrevir-se a dir que els recursos del país havien de ser per a la seva gent, llargament explotada i robada pel regne de Bèlgica, que va subministrar l’urani per a la creació de la bomba atòmica. Tres dies abans de l’oficialització de la “independència” del Congo, la Bèlgica del rei Balduí va privatitzar la Unió Minera situada a la regió de Katanga. Les intencions de Lumumba van menar a una conspiració de Bèlgica i els EUA –amb la cobertura de Dag Hammarskjöld, aleshores secretari general de l’ONU, i el silenci de molts– per derrocar aquest líder africanista: massa minerals al Congo, massa interessos, per no intervenir-hi. Van perpetrar un cop d’estat, amb mercenaris i “comprant” dirigents i militars congolesos. Hi va haver protestes internacionals per la detenció de Lumumba, però no es va impedir que el matessin. Els poderosos no tenen escrúpols. Sempre cal recordar-ho.