A l’amic bordelès

Cap als anys cinquanta, un fenomen social fins aleshores desconegut va venir a remoure la vida plàcida dels habitants dels nostres pobles de costa que, com petites perles nacrades, decoren el litoral mediterrani. Sotmesos llavors a una fèrria economia de subsistència, els seus habitants sortien a mar, a pescar, amb petits llaguts de sardinals, primer, o amb les teranyines, més tard; remendaven xarxes; anaven a vendre el peix als pobles de l’interior i, els més ben posicionats, cultivaven la vinya o l’olivar. Aquest és el retrat, en blanc i negre –esquitxat per una àmplia gamma de grisos tintats d’anilina– d’aquests poblets que avui, lluminosos, concentren una part molt important de l’oferta turística de les nostres contrades. 

I aquest fenomen social incipient als anys cinquanta, anomenat turisme, aquesta descoberta, per part dels ciutadans provinents de la freda Europa, de les càlides aigües mediterrànies i del seu sol enlluernador, va suposar, a banda d’un gran desgavell tal com explica una fantàstica Aurora Bertrana a la seva novel·la Vent de grop –que, prudentment, situa en un poble imaginari que anomena “La Cala”–, va suposar, deia, a banda d’un desgavell, una transformació profunda no només pel que fa a l’economia d’aquests pobles, sinó també dels costums dels seus habitants, de la seva mentalitat i, fins i tot, de les seves pròpies llars, que oferiren als visitants en forma d’habitacions de lloguer que complementaven l’oferta turística pràcticament inexistent en aquells inicis.

Es construïren hotels, s’asfaltaren carrers, la rica gastronomia de la nostra terra es va catapultar a les més altes esferes culinàries i l’estampa del nostre país es bastí d’una aura de destinació turística de primer ordre. Caram, que en sabien, els nostres avantpassats, de vendre el producte, un cop varen entendre la riquesa del seu entorn! Eren realment uns autèntics mestres! Ara, però, us he de dir que el tema ha canviat substancialment. I us preguntareu el perquè d’aquesta meva asseveració que semblaria desencertada, tenint en compte el diferencial pel que fa al pressupost econòmic que, per a aquests afers, empraven ells –ben minso– i utilitzem nosaltres –que, sincerament, no sabria quantificar–. Val a dir que, sovint, més pressupost no s’acompanya necessàriament de més encert, com us mostraré. Deixo l’estupefacció en un calaix i passo a explicar-vos-ho:

Si abans el cartell publicitari de reclam per atraure el turisme cridava l’atenció sobre una platja idíl·lica i una bona platada de gamba vermella o un bon arròs sec, avui el primer que reben els visitants al nostre país, només d’entrar per l’AP-7 i creuar la Porta d’Espanya (que això d’Espanya no ho dic jo, que ho diu el rètol), es troben un magnífic avís lluminós que els indica, en el seu propi idioma (aquí no hi ha conflicte idiomàtic), un missatge tan contundent com pertorbador que diu “Don’t trust strangers, risk of robbery”. Repeteixo “Don’t trust strangers, risk of robbery”. La primera vegada que el vaig llegir, vaig creuar de cop els quatre carrils de mer esglai.

Altres perles d’aquest tipus també les trobem en francès avisant el visitant (impactat ja fortament pel primer missatge) de “Ne vous arrêtez pas dans les zones isolées…” Tenint en compte que a l’autopista AP-7 de “strangers” ho som tots i més si qui s’ho qüestiona és un senyor que ve de Bordeus, per exemple, i resulta que, atenent aquests missatges, jo no puc ni tan sols avisar el pobre bordelès que duu, posem per cas, una porta mig oberta o una cingla deslligada i que perdrà la bicicleta, sense que l’home imagini que el vull deixar en calçotets a la propera àrea “isolée”. Vaja, que davant aquesta publicitat fantàstica, que no sé qui ha decidit penjar a la principal entrada al nostre país, ja puc haver-me passat la nit conduint que me’n torno cap a Bordeus cagant llets.

Des d’aquí, l’enhorabona a l’il·luminat de Carreteres que no deu parlar amb Turisme, però hauria... Que dic jo… No seria més convenient garantir la seguretat, ja no només dels turistes sinó també dels autòctons, amb efectius policials que, corregiu-me si m’equivoco, crec recordar que són molts, van equipats amb porres i les foten a tort i a dret? En fi... Amic bordelès, la que subscriu, si alguna cosa ha robat mai a la seva vida, ha estat hores a la nit per intentar atrapar la feina. Gaudeixi tranquil i vigili, que li caurà la bicicleta.