Gràcies per no parlar el català

Aquest article aspira a ser un acte d’agraïment sincer a totes les persones que us hem acollit durant molts anys, us hem facilitat l’accés a un lloc de feina a l’administració pública –probablement ben remunerat o, si més no, millor pagat que al lloc d’origen– i ara traieu foc pels queixals i perseguiu titulars i càmeres allà on us segueixen el ritme perquè us sentiu discriminats pel fet de no parlar, i potser ni tan sols entendre, la llengua catalana. Gràcies, gràcies i milions de gràcies! Gràcies per denunciar que ens hem aprofitat dels vostres coneixements i que ara us deixem tirats com burilles. Gràcies per ser la veu de la gent que després de quinze, o vint, o vint-i-cinc anys per terres catalanes, no es veuen amb cor de superar les proves que acrediten un nivell bàsic de la nostra llengua, o simplement no els ha sortit de la fava posar-s’hi. Gràcies per la vostra constància i per la vostra militància en una única llengua, que per això dieu que és la llengua de l’imperi. Gràcies sobretot perquè, davant la vostra intolerància i, diguem-ho tot, també la vostra estupidesa, persones com jo, que pel nostre estil i ritme de vida ens passàvem el dia saltant d’un idioma a l’altre amb absoluta naturalitat sense plantejar-nos cap debat sobre els drets lingüístics de la gent, doncs ara ens heu fet prendre consciència de la necessitat d’adherir-nos a la defensa acèrrima del català. És com quan una mare estima igual els seus dos fills però es posa de part del que rep més insults; doncs el mateix però amb les llengües. Així que on abans saltava al castellà sense fer-me preguntes quan el metge, o l’administratiu de torn, se m’adreçaven en aquest idioma, ara exigeixo el meu dret, i el de tothom, a ser atès i contestat en la llengua triada. I, sincerament, us ho dec a vosaltres, que heu aconseguit que fins i tot els bilingües estiguem fins al monyo de la vostra prepotència.