Els 80 anys d’en Nitus Granados

L’Albert Mateos, curador de la història del Girona FC em tenia ben avisat: “En Nitus Granados en fa vuitanta.” Això mereix un article, evidentment, perquè en Nitus, també conegut com en Botifarra, és llegenda del futbol gironí en general i del Girona en particular, en què va jugar cinc temporades a Vista Alegre (1964-1969) abans de marxar a Madrid per jugar amb el Calvo Sotelo i, en enyorar-se de la seva xicota, tornar a casa i jugar dues temporades més a Montilivi. També va jugar de jove amb el Barça juvenil i l’Olot i, després del Girona, amb el Calella i el Figueres. Era un artista de la pilota, això sí, amb un caràcter complicat que l’ha fet com és, motiu pel qual pot assegurar com ho fa: “De Nitus n’hi ha molts i jo soc el bo, però de Botifarra només n’hi ha un.”

Va ser un artista als camps de futbol, però també ho ha estat fora de la gespa. Va fundar un club de futbol per als nanos de la comarca el 1980, amb en Jordi Figueras, que primer es va dir La Pinya i a partir de 1982 l’Escola de Futbol de la Garrotxa. Per allà, en uns camps ben cuidats de la seva propietat, hi han passat milers de nanos. En un moment determinat va arribar a tenir dinou equips de cop. I molts nois s’han guanyat la vida jugant a futbol. Com ell, que en va fer força, de quartos, després que tornés a l’Olot des del Barça per pressions familiars i del pare Manxa, explica. Va fer dues temporades de cine i el va fitxar el Girona amb 19 anys. Van ser temporades molt bones a Vista Alegre, on es va fer un nom i un malnom. “Quan deien les alineacions sempre eren deu i... en Nitus Granados”, explica. Vivia bé, guanyava diners i tenia una esquerra d’or. En Pepe Pinto i en Gasca li deien Patita, perquè només tenia l’esquerra. Amb Josep Ribera, El Litri, van formar un ala esquerra que es va batejar com l’ala Walt Disney, perquè era de dibuixos animats.

En el Girona va trobar molts amics, els que encara reuneix a Olot per fer xefles. Ja no hi ha en Xavi Agustí, “el meu germà gran”, ni en Lluís Coll, ni molts altres. Recorda aquella època. Del dia que perdien 0-2 amb el Puig-reig i mossèn Costa Negra li deia de tot i ell va fer tres gols i tot seguit li va dedicar tres botifarres que li van valer sempre més el seu malnom. Després les va repetir contra el Terrassa i el Nàstic, consolidant la seva fama. D’ell recorden els més grans el dia que es va presentar sol a la línia de gol i demanava al públic, com els gladiadors, si marcava o no. Va marcar. O quan després d’executar una falta excepcional, que va ser un gol per l’escaire, es va anar a abraçar amb un policia nacional, a qui va treure la gorra per posar-se-la.

En Nitus és divertit, però també negociant. Ha estat darrere el Watson, on es van inventar els xumbitos, l’Hostal de la Corda, les boutiques Gipsy i moltes altres coses. Però ha fet una gran tasca social a Olot i ha ajudat molta gent. Reivindica el futbol de carrer. “El futbol no s’ensenya, s’aprèn”, diu sempre, especialment als pares que li deien que ensenyés a jugar el nen. Té una habitació al seu nom a la residència Les Hortes del Girona i en Josep Maria Fonalleras el va fer feliç perquè en el seu onze ideal de tots els temps, en Nitus Granados hi és. Per molts anys, Nitus Granados, geni del futbol!