Per llepar-se els dits!

Quedo per dinar amb tres amics en un restaurant de Barcelona on se serveix menjar elaborat a la brasa. Decidim compartir els primers plats, i dos d’ells aconsellen demanar una ració de cargols al·legant que ja els han tastat i que estan bons de nassos. Els altres dos comensals no som gaire amants dels gastròpodes, però accedim al seu desig i fins i tot anem una mica més enllà i ens animem a tastar-los. La sorpresa és grata, i els bitxos triomfen al nivell de qui té un as en una partida de pòquer. Anem menjant i compartint anècdotes, bromes i laments típics de persones que han superat la barrera dels cinquanta, en un dinar molt distès. Tots quatre ens sentim com a casa, amb aquella companyia. En un moment donat, freno en sec i el cap em fa un gir de tres-cents seixanta graus per fer una observació exprés de les persones que omplen la resta de taules. Tinc l’esperança que ningú hagi vist el gest propi d’una persona sense educació que se m’ha escapat de forma inconscient. Sembla, a simple cop d’ull, que tothom està submergit en les seves converses, o en els seus plats exquisits, i que ningú hi ha reparat. O si ho han fet, dissimulen amb molta mestria. Potser han comès el mateix equívoc i no estic tan sola com penso. Potser on jo veig una distracció, la resta hi veu plaer. El cas és que, tornant als cargols, la closca estava coberta d’una barreja de sal i pebre que s’enganxava als dits i que feia venir una fal·lera irrefutable de llepar-los. Tantes eren les ganes que despertava que em vaig sorprendre fent-ho i ni tan sols amb dissimulació. Més aviat, gaudint cada xarrupada com el nadó que engoleix el polze. Em vaig aferrar a la frase de Joan Fuster que un dia em va recordar un lector: forma part d’una bona educació saber quan s’ha de ser maleducat. En això, i en observar que el meu company de taula no va poder evitar seguir-me els passos.