Els joves i la dictadura

Telenotícies del diumenge 16 de març. Parlen Aina Pont Núñez, Miquel Sunyer Ministral i Dan Puig Giménez, estudiants de quart d’ESO de l’institut Vall de Llémena de Sant Gregori, i parla el professor Pol Carreras Paradell, que imparteix durant dues hores a la setmana història de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial i anima els seus alumnes a treballar en un projecte de recerca sobre les fosses al municipi i d’identificació de les víctimes republicanes. Ells opinen que és important tenir en compte la història, saber què va passar al seu poble i al país i es sorprenen que encara existeixin 114.226 persones desaparegudes a conseqüència del cop d’estat del 36 i que hi hagi qui intenti tapar amb silenci les ferides obertes d’una veritat que ignoraven. I ell, el mestre, reclama més temps per aprofundir el tema a classe i lluitar contra la desmemòria, que sol ser la millor aliada per a la repetició de les infàmies, com saben bé els qui, justament, tenen tota la intenció de repetir-les.

Desmemòria? Oblit? Aquesta necessària experiència docent que també es dona en altres centres educatius s’enfronta ara mateix –potser com un David davant de Goliat– amb l’admiració expressada per un nombre creixent de joves envers posicions d’extrema dreta i concretament envers els règims totalitaris actuals –Trump al capdavant i Milei i tots els qui guanyen eleccions contra l’estat de dret– o passats com el de Franco, que diuen que va posar pau i ordre després de la guerra (obviant que en fou el responsable i els 40 anys de repressió) i que va fer desenvolupar Espanya i va portar bonança als seus habitants. Per incultura, per ingenuïtat, per nostàlgia mitificada del que no han conegut ni patit, Franco està de moda en una part no insignificant de la població jove i així ho expliquen molts professors que ensopeguen amb l’acceptació entre alguns alumnes dels missatges d’una revolució conservadora en fase molt avançada i sense complexos com mostraria aquell Aznar en el seu moment de glòria que fou posar els peus damunt la taula de George Bush, amic de la guerra de l’Iraq.

No són només impressions, les dades ho avalen. Segons una recent investigació de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), adscrit a la UAB i a la Diputació de Barcelona, només el 42% de les dones d’entre 18 i 24 anys i el 29% dels homes –fixem-nos en el biaix de gènere– consideren molt important l’existència d’un sistema democràtic. I, en consonància, al 38% dels enquestats no els importaria renunciar a cotes de llibertat a canvi d’una major seguretat i benestar econòmics. D’aquest extens informe inquieta especialment la percepció bastant reiterada que és la democràcia la que constitueix un fre per a la prosperitat dels ciutadans. Pensen, doncs, que en una dictadura viurien millor? En tot cas el que expressen –el segment de població referit– és que els agradaria recuperar una societat sense immigració i sense dones que menystinguin la seva masculinitat i, per assolir-ho, no tindrien cap inconvenient a acceptar el totalitarisme més eficaç.

Alarmar-se és fàcil, analitzar no tant. Sabem que l’algoritme escampa mentides i odi creant la figura sempre tan efectiva del dolent o la dolenta que conjunturalment convé, i podem posar nom als qui promocionen l’agenda ultra de l’antifeminisme i l’antiimmigració perquè actualment no se n’amaguen pas, tot al contrari, ni en català ni en castellà. Potser ens costa més reconèixer l’impacte duríssim i el patiment social que va provocar la desfeta del 2008 i el fet que quasi vint anys després les desigualtats i les injustícies continuen enfilant-se: especulació amb l’habitatge, desnonaments, per citar una de les més sagnants. Podríem considerar la possibilitat que aquella crisi econòmica ha esdevingut persistent crisi de representativitat política pel fet que la democràcia ja no porta implícita una millora de les condicions de vida, una perspectiva de progrés per a la majoria de la població? Que aquesta podria ser la base del descontentament i la frustració que capitalitza amb èxit l’extrema dreta a base de missatges emocionals i simplistes? Segur que amb una dictadura viurien pitjor i és important que siguin conscients del pa que s’hi dona –i aplaudim l’esforç dels docents de Sant Gregori i d’arreu per conjurar l’oblit–, però els joves també haurien de poder constatar que en una democràcia tenen futur i potser no se n’anirien desvinculant.