Llengua i raó d’Estat

Manllevo el títol d’aquest escrit a un article aparegut a l’Avui l’any 1984 redactat per Josep Murgades i al qual van afegir-s’hi, nominalment, Xavier Lamuela, Enric Montaner i Josep M. Nadal, quatre veus, “conscients i desapassionades, al marge de qualsevol interès de partit o de classe, que es plantejaven, altre cop, obertament i pública, la situació social real de la llengua catalana i la necessitat de denunciar [aquell era un any d’eleccions al Parlament] la seva lenta però inexorable marginació, víctima, d’una banda, de tendències endògenes, fetes potser d’impotència i camuflades en nom de qualsevol racionalització pseudojustificatòria, i, de l’altra, de tendències exògenes d’inspiració inequívocament imperialista”. I ve a tomb de remetre-s’hi, a aquell article, per fer memòria d’unes bases per a la convocatòria d’oposicions que aprovava el Ministeri de Justícia per cobrir tres categories de funció pública: auxiliars, tramitadors i gestors processals arreu de l’Estat, la qual cosa implicava, i implica encara, treballadors a Catalunya. La primera de les proves era l’examen; la segona, valoració de mèrits, i la tercera, el coneixement de llengües estrangeres. I segons aquelles tals bases qui escollia Catalunya com a destinació, en tant que comunitat nacional amb llengua pròpia, n’hauria d’acreditar coneixements en una prova que no serviria pas per millorar el resultat de l’oposició en general, sinó només la destinació de lloc. Aquest plantejament implicaria que treballadors dels jutjats catalans en situació d’interinatge, a l’hora de voler consolidar la propietat del seu lloc de treball, es veiessin superats en puntuació per altres opositors que acreditessin coneixement oral i escrit de llengües altres com ara l’alemany, l’anglès, el xinès, el japonès o el swahili. Llengües que, d’altra banda, no se’ls obliga ni a saber-les ni a servir-se’n, entre altres raons perquè els jutjats tenen el que cal tenir, servei de traducció professional. És per això que el Departament de Justícia, a través de la seva secretaria general, signava un requeriment al ministeri en el qual demanava que el coneixement de català se situés com un mèrit igual que el de les llengües de fora, perquè segons aquelles bases la llengua pròpia –que no hauria de puntuar perquè ha de ser conditio sine qua non– queda en situació de franca discriminació.

Aquest exemple ve a tomb perquè any rere any l’ús del català, lluny de créixer, hi recula, als jutjats. Tant, que sembla que les sentències en aquesta llengua són un percentatge llastimós. I és davant d’aquesta hegemonia de l’espanyol per raons de prepotència administrava que es fan encara de rabiosa actualitat les paraules de Josep M. Puig Salellas escrites deu anys més tard que l’article citat de l’Avui, quan deia que “qualsevol persona a qui parléssim d’un país que té dret civil propi i dret públic propi no entendria que aquesta, la llengua, no fos aplicada en aquell, el dret. Doncs bé, això és el que passa en aquest país, i no pas per raó de les lleis. Per això, davant la manca d’actituds decidides als més alts nivells institucionals, és lògic que els agents jurídics no tinguin consciència de la anormalitat que comporten els comportaments anormals. Ja sabem que quan es peca, es peca per acció i per omissió”.

Avui, malauradament, encara ens hem de demanar sobre les possibilitats de pervivència d’una llengua sotmesa a la “fèrula d’unes estructures de poder secularment assimilistes i implacablement hostils”. I és llavors quan, per qüestió de llengua, també ens preguntem per què un Estat. Doncs també per capgirar la relació de prioritat de les dues llengües en contacte que amenacen la normalitat d’ús. Perquè és del capgirament d’aquesta relació de prioritat que en depèn la supervivència de la llengua. Sí i, amb ella, de la cultura. Per això és que caldria que una possible Catalunya-Estat, pel que fa a la legislació oficial, en decretés de manera explícita l’oficialitat única i exclusiva del català. I per legitimar-ne aquest ús exclusiu, Josep Murgades, en un dels seus Escrits sobre llengua, diu que “n’hi hauria d’haver prou que en la Constitució de la República s’hi fes constar que la llengua és la catalana i que al·legar-ne ignorància no pot ser considerat en cap cas motiu d’indefensió jurídica, administrativa, laboral o educativa”. Som els usuaris els qui hem de decidir si hi estem disposats, a capgirar una situació lingüística cada cop més adversa. Que la fi no ens vingui “per vil suïcidi”, que deia, estrafet, el poeta.