L’home de l’edredó

Són les sis de la tarda però l’home de mirada abatuda amb prou feines deu saber si és de dia o de nit, o si és primavera o tardor. Cadascun dels seus dies és una còpia mil·limètrica de l’anterior. Sobre les seves espatlles reposa un edredó immund que sosté amb una mà i que arrossega pel terra. Es desplaça amb dificultats, com si dugués cadenes als peus. És una metàfora d’una vida, la seva, que sembla que pesa com el plom, tot i que les seves possessions, i les seves companyies, es deuen limitar a la vella peça encoixinada que guarda com un tresor. En un peu calça una mena de bota militar amb la sola desgastada, mentre que l’altre peu, ple de senyals d’una vida embrollada, el du a l’aire. No el protegeix ni un trist mitjó. La roba que du està molt desgastada i es fa impossible endevinar el color original. Deambula per l’interior del metro, i sembla que es desplomarà però, miraculosament, manté l’equilibri. Els passatgers s’aparten a mesura que ell s’acosta. Sembla indefens però la por d’allò desconegut sempre aconsegueix vèncer. No obre la boca, només va de punta a punta d’un parell de vagons. En un moment donat, sembla que s’activa. Comença a cridar, remolcant les lletres, que li falten 80 cèntims per comprar el sopar. Tothom se’l mira però ningú hi para atenció. Tothom se’l mira però ningú no el veu, o ningú no el vol veure. A algunes persones, els resulta familiar perquè freqüenta la línia i ho arriben a comentar, però han normalitzat la seva presència al metro. Hi ha qui l’observa amb por; altres, amb pena; altres ni reparen en la seva presència. La majoria entén que necessita atenció però ningú no li’n presta. L’home abandona el metro i la resta de persones segueixen cadascuna dins del seu món. Només una nena pregunta en veu alta on és la sabata que li faltava. I acte seguit es torna a submergir en la pantalla d’un mòbil.