Col·laboracionistes

Christopher Daniel Person és el curiós director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, representant del govern català a la Catalunya Nord, que refusa parlar de Catalunya Nord (en diu Pirineus Orientals), envia la felicitació institucional de Nadal només en francès i pretén que al Rosselló i l’Alta Cerdanya “ningú parla català”. És la nova normalitat, marca Illa. Person és home del conseller d’Acció Exterior, Jaume Duch, un altre patriota de la corda del desinfectador Josep Borrell, forjat a les joventuts d’Adolfo Suárez (UCD) i investit amb l’Orden de Isabel la Católica que li va concedir el rei Felipe VI sis mesos després de l’1-O per premiar la seva “lleialtat a Espanya” i la tasca “en benefici de la nació” des de la seva posició estratègica a l’Europarlament. Tot molt coherent, perquè de fet el govern de Salvador Illa i el seu partit (PSC) també eviten Catalunya Nord per dir “demarcació del sud de França amb vincles històrics amb Catalunya”. I tan amples. Només compta l’statu quo i el relat oficial que el sustenta. No hi fa res que fos per castigar Catalunya i defensar Flandes que el rei castellà (Felipe IV) no dubtés a amputar els dos comtats catalans i entregar-los al Rei Sol (Lluís XIV), prescindint dels seus habitants, de la realitat històrica, cultural i lingüística que els unia a Catalunya i prescindint de les lleis i institucions de govern catalanes. Tampoc importa que la llengua catalana, la senyera i la vinculació emocional encara lluitin per sobreviure després de 350 anys de totalitarisme francès. Parlar de Catalunya Nord rescata aquest lligam, però sobretot qüestiona el relat oficial, l’ordre establert, la pretensió que l’única configuració possible és la que ens ve imposada de sèrie. Com això de la sobirania única, indivisible i espanyola, que Felipe V es va arrogar per la gràcia de Déu i que l’administració d’Illa defensa a capa i espasa. Perquè si aquest govern té un objectiu nacional és Espanya. Dit d’una altra manera, culminar la desnacionalització iniciada brutalment fa més de tres segles, negar el dret a decidir de Catalunya i convèncer el món que els catalans tampoc tenen l’aspiració d’exercir-lo perquè ja són feliços fent de bou de càrrega de l’Estat espanyol.