Què fem amb la canalla?

Abans que cap altra cosa, seria bo que aquells que no s’han cordat mai unes xiruques s’abstinguessin de seguir llegint aquest article, si no és que volen quedar ferits d’amor, embafats de verd, atrapats en el somriure i l’abraçada generosa d’altri. Els altres, els que decideixin seguir endavant, sabran que aquest cap de setmana encara són a temps de seure damunt una pedra, en un foc de camp encès enmig d’un bosc, en una nit estelada, i aprendre i poder cantar un munt de cançons que de tan antigues i entranyables han esdevingut alguna cosa més que un clàssic. I tot això sense necessitat de fer la motxilla ni agafar sac de dormir ni cantimplora, perquè la màgia s’esdevé enmig de la ciutat de Barcelona, en una de les sales del Palau Robert transformada en un espai misteriós, un dels racons de l’exposició que fins aquest diumenge explica la història i la vida, sobretot la vida, la molta vida del moviment escolta d’aquest país.

Catalunya és un país de llum i de colors, sobretot de molts colors. Pràcticament hi ha tantes colles castelleres com colors per vestir els seus membres amb una camisa que els distingeixi, i passa el mateix en el moviment escolta del país, format per 700 esplais i caus, cada un identificat amb un mocador de tonalitat i combinació cromàtica diferent, quasi amb el mateix valor d’una bandera que identifica un territori, una pàtria. I com que és país de llum, que vol dir de molt paisatge on omplir-se’n, era només qüestió de temps que la pràctica d’ensenyar els més joves a explorar i conèixer l’entorn nascuda el 1907 a la Gran Bretanya sota la direcció de Robert Baden-Powell, arrelés un dia a Catalunya i prengués força com les flames d’un foc de camp.

L’exposició Cul a terra! Caus i esplais, escoles de ciutadania està plantejada com un evident homenatge als milers d’infants i joves que al llarg de tants anys han fet gran el moviment escolta, i el seu plantejament escenogràfic, immersiu, el fa ideal per a la visita dels infants que en un futur han de nuar-se el fulard al coll i carregar la motxilla a l’esquena, perquè tot i els temps moderns i l’adoració per la tecnologia que fa que els culs quedin enganxats al sofà, les muntanyes no desapareixeran mai i sempre seran allí cridant a l’aventura, potser la primera gran aventura, la primera descoberta.

Si algú està pensant quina activitat pot fer aquest cap de setmana amb la canalla, que no dubti més, que deixi tots els aparells digitals a casa i vagi al Palau Robert. Res pot fer millor servei als més petits, en aquesta societat amenaçada per la buidor de la intel·ligència artificial, que una immersió en un món real on a través de l’excursionisme i les colònies s’aprèn el valor de l’amistat i la solidaritat, les virtuts de l’esport, el coneixement a través de l’experimentació, l’estimació a allò que és viu, el gaudi de la festa, la sort de poder compartir moments, els difícils i també les estones de gresca, el goig de jugar i moure’s a l’aire lliure, l’aventura de créixer i fer-se gran.

I com que els nens es fan grans, si hi ha algun avi que hagi arribat fins al final del text ha de saber que l’exposició és apta per a tots els públics, també per als que fa temps van deixar de ser nens, fins i tot joves. Tothom pot anar al Palau Robert a jugar a ser minyó escolta: ni que sigui per un dia, és molt recomanable.