‘Allez, allez, monsieur’

Quan es repassa el vídeo disponible al web del Parlament de Catalunya de la intervenció que hi va fer el 20 de març passat el director general de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, Christopher Daniel Person, hi ha un moment que el personatge fa una pausa dramàtica de quatre segons. És un silenci que es fa llarg, incòmode, en què l’orador aleshores calla mira fit a fit el seu interlocutor –el diputat de Junts Agustí Colomines– i, per un moment, sembla que vulgui esbossar un somriure, foteta, quasi de menysteniment. Però s’aguanta el gest de mofa i de seguida reprèn el discurs, segueix parlant i aleshores el personatge esdevé un espantall, com un ninot de drap al mig d’un conreu giravoltant en el seu eix segons el vent que bufa, però francament hauria estat millor que hagués somrigut i després no hagués badat boca.

El silenci descrit va anar precedit d’una afirmació del mateix Person que és un fet, lamentable, però un fet. Perquè és una obvietat que quan es tracta de denominar el territori que engloba les comarques de l’Alta Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, Fenolleda, el Capcir i Rosselló “l’Estat francès només reconeix la denominació Pirineus Orientals”. París mai ha reconegut ni reconeixerà l’existència de la Catalunya Nord. Aquest no és el problema, el problema ve quan després de la pausa dramàtica el senyor Person fa una demostració de fins a quin punt la seva política i la del govern que l’ha nomenat i manté en el càrrec es fonamenten en la submissió, la no confrontació i la renúncia a la realitat que representen. Perquè el senyor Person diu que ja li va bé això dels Pirineus Orientals i ho argumenta dient que “nosaltres, des de la delegació, o almenys jo, com a director general, he de conservar la neutralitat institucional”, que és com dir que jo no em diré pel meu nom sinó que acceptaré mesell el nom amb què els altres vulguin que se’m conegui.

Això de defensar la neutralitat institucional és una mentida, un refugi en la por, una demostració d’incapacitat o de vergonya, perquè les institucions no ho són pas, de neutrals, cada una defensa el que vol defensar basant-se en els seus interessos i amb totes les forces de què disposa. I l’Estat francès el que fa és defensar des de mitjans del segle XVII la seva política basada en la negació del fet català en el seu territori, l’extermini de la llengua, el canvi del nom del país, perquè si se’n diu Pirineus Orientals es deixa de dir-ne pel seu nom, Catalunya. I si es perd el nom, i els mots, es perd la cosa.

L’espantall Person acaba demostrant que no és digne del càrrec que representa quan diu que “cal respectar la denominació oficial” imposada per l’Estat francès, que és tant com dir que cal respectar el genocidi cultural que des de fa segles han desplegat els respectius governs de París sobre la terra catalana, o respectar també que Catalunya sigui coneguda com el Levante español, tal com va instaurar Franco. Així pensa aquest espantall i, per extensió, el govern que l’ha nomenat si encara avui el manté en el càrrec.

Aquest monsieur que va començar la seva intervenció al Parlament recitant tots els llocs del món on ha viscut i dient que “ara treballo a Perpinyà” com una cosa més a fer en la vida, ho té fàcil: nou destí i nova feina. Menys silencis i menys mofa. Allez, monsieur, allez.