Deu anys després

L’ abril del 2015, avui fa deu anys, era el primer dels divuit mesos que el full de ruta marcava per arribar a la República Catalana. L’havien signat el 30 de març Artur Mas per Convergència Democràtica i Oriol Junqueras per ERC. L’avalaven les tres grans entitats de l’independentisme civil i social. L’ANC, l’Assemblea de la presidenta Carme Forcadell; l’Òmnium Cultural, que presidia la Muriel Casals, i l’Associació de Municipis per la Independència, amb Josep Maria Vila d’Abadal al capdavant. Vist i viscut l’ambient d’aquell moment, costa de creure que deu anys després no hi hagi res per celebrar, però ens hem de posar al cap que el que hi ha és molt per fer, pel molt que hem fet malament i pel molt que ens han reprimit, no sé ni en quin ordre ni en quina quantitat. La podríem haver fet grossa i la hi vàrem fer, però no la hi vàrem fer prou. Prou plats pel cap, d’una vegada. Torna a tocar Miquel Martí i Pol. Ara mateix: “[...] De res no ens val l’enyor o la complanta, / ni el toc de displicent malenconia / que ens posem per jersei o per corbata / quan sortim al carrer. Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la. Posem-nos / dempeus altra vegada i que se senti / la veu de tots solemnement i clara. / Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!, / que tot està per fer i tot és possible.