El voraviu
Ni vergonya ni sentit
La vicepresidenta Montero no sembla que tingui ni una cosa ni l’altra
Si hi ha un terreny en què l’espera i la paciència (la mare de la ciència, segons l’àvia Neus) són bones conselleres és en el dels procediments, les instruccions i les sentències judicials. La pressa ha portat a una sobreabundància de judicis paral·lels, a un atropellament de la presumpció d’innocència i a un circ mediàtic i públic en què es grapegen drets com es pasta farina en una fleca. Quan certs elements de les esquerres es molesten, plouen lliçons de moral que en molts de casos són vulneracions i atacs sense cap consideració a les més elementals normes de la decència i el sentit comú. La bogeria de la vicepresidenta María Jesús Montero per l’absolució del futbolista Dani Alves passarà als annals de la lleugeresa: “És una vergonya que encara es qüestioni el testimoni d’una víctima i es digui que la presumpció d’innocència està per davant del testimoni de dones joves i valentes que decideixen denunciar els poderosos i els famosos.” Per sort aquesta vegada no li han rigut la gràcia i li han picat el clau. Ella és la vergonya, o la que no té vergonya, més ben dit. M’ha vingut al cap The international: Diners a l’ombra (2009), de Tom Tykwer. Wilhelm Wexler (Armin Mueller-Stahl) li diu a Louis Salinger (Clive Owen) com funcionen realment les coses: “La diferència entre la realitat i la ficció és que la ficció ha de tenir sentit.” Per això a la realitat tenim ministres com la Montero. No cal que tingui sentit. Ni vergonya.
