Escriure a la sorra

L’igualadí Carles M. Balsells i Castelltort, tota la vida que escriu. Ho ha fet com a col·laborador en pràcticament tots els mitjans de comunicació de la comarca i més enllà. Articles en què ha anat copsant la quotidianitat de les darreres dècades, una cosa tan senzilla i complexa alhora.

Per a Balsells, “escriure als mitjans sovint o potser sempre és escriure a la sorra”, perquè el ritme dels nostres temps fa que les pàgines dels diaris caduquin i s’oblidin a un ritme vertiginós. D’aquí el títol del darrer llibre que recull articles d’aquest autor igualadí: L’articlet (o escriure a la sorra) (Obrador Editorial), que salva de les onades 90 articles escrits al digital AnoiaDiari entre el 2020 i el 2024.

Lluny queden els seus inicis al periòdic de la seva escola, on va començar a “publicar alguna cosa amb la il·lusió d’adolescent que ens agradaria no haver perdut del tot encara”. En Carles conserva una mirada curiosa que li permet fixar-se en aspectes que sovint podem passar per alt per ser aparentment insignificants. Els seus articles –els d’aquest llibre i els recollits en obres anteriors– permeten fer una radiografia de la societat d’Igualada i comarca, però també tracten temes universals: l’amor, la mort, l’amistat... El poeta Feliu Formosa prologa el llibre i descriu els seus articles com un “periodisme modèlic”. Són cròniques de la gent i del carrer, que és precisament el títol del primer recull d’articles que va publicar en un llunyà 1992. Recupero l’exemplar que em va regalar i trobo exemples –citem-ne només tres– del seu olfacte per trobar històries i observar. Un paleta a punt de jubilar-se que es posa a estudiar clarinet, l’enèsima crisi del tèxtil igualadí en què tothom busca culpables o la cua d’infants que porten la carta al Patge Faruk mentre un home gran es mor de ganes de llegir què hi han escrit.

Dos amics mestres, Joan Valls i Marta Bartrolí, van acompanyar en Carles en la presentació del seu llibre a la biblioteca d’Igualada. Bartrolí va destacar quatre qualitats de l’autor: “la tendresa, una observació molt atenta, la capacitat de captar una imatge fugissera com si fos un fotògraf i el compromís”. De fet, Balsells descriu la seva trajectòria com “un camí no professional, fascinant, escrivint a estones, que volia ser compromès en cada ratlla o paraula”. Compromís i olfacte amb històries que atrapen ja des del títol, com ara El cementiri d’una sola tomba, Qui ajudarà el forner? i Dies de vi, roses i promeses.

Joan Valls deia –i ho subscric– que és un “articulista a qui estimem i valorem” i això és mèrit seu i –en part– de la seva tieta Quimeta. En Carles explica que, de ben petit, la tieta li donava una pesseta per anar a missa i posar-la a la guardiola de la bona premsa. La Quimeta li va explicar la importància amb una metàfora: si vessàvem un pot de tinta en una taula, per molt que freguéssim, la taca mai no acabaria de sortir del tot. Amb aquest savi consell a la motxilla, Carles M. Balsells s’ha guanyat el respecte de tothom.