Una primavera republicana?

Això és el que es qüestiona el periodista Vicenç Lozano en el seu primer llibre de ficció, Potser no hi va haver mai primavera, un títol de set paraules, llarg pel seu editor però volgut per l’autor, en què es qüestiona si el que es va viure a Catalunya des del 14 d’abril de 1931 fins al 18 de juliol de 1936 va ser una primavera republicana. Si va ser una utopia, com han escrit alguns, o un autèntic desastre, com han escrit els altres. I de fet ell mateix es contesta dient que cap de les dues coses, o, millor dit, totes dues coses alhora. La Barcelona de la Segona República va ser una ciutat que bullia, plena d’esperances, farcida de conflictes i amarada de contradiccions. Uns anys de primavera republicana que de fet van ser força menys que els cinc anys i tres mesos que marca el calendari, perquè després de la proclamació de la República només van passar dos anys perquè arribessin els fets del 6 d’octubre de 1934 i l’inici del que es va batejar com el bienni negre, que no va acabar fins a les eleccions guanyades pel Front Popular, el febrer de 1936, que va significar el canvi de govern a Madrid i l’alliberament de la presó del president de la Generalitat Lluís Companys i el seu govern. Cinc mesos després hi havia el cop d’estat facciós.

Tot això s’explica a la primera novel·la de Vicenç Lozano, periodista, historiador i conferenciant, conegut perquè va ser redactor d’internacional de TV3 de 1984 al 2019 i l’home que ens informava de tot el que passava al Vaticà. De fet ara mateix imparteix conferències sobre La Santa Aliança: els espies del Vaticà, els primers serveis secrets del món. En Vicenç ha venut molts llibres de les seves primeres dues obres de no-ficció, Intrigues i poder al Vaticà (2021) i Vaticangate (2023), dos llibres ben reals on s’explica el papat de Francesc i com l’han intentat tombar les forces reaccionàries de la Cúria. Curiosament dos llibres ben reals que a vegades semblen de ficció, mentre que la novel·la explica fets que podien haver estat perfectament reals.

A Potser no hi va haver mai primavera es mostra l’efervescència primaveral del nou ordre republicà, però també com la conspiració reaccionària s’infiltra des del primer dia a tots els racons del país, dels salons burgesos a les fàbriques, del cafès als prostíbuls. Lozano retrata una Barcelona viva amb una història de ficció que comença amb un suposat crim al Ritz. El seu protagonista és, no podia ser d’altra manera, un periodista, Lluís Bellpuig, que vint anys després narra la història. Una història novel·lada farcida de personatges reals, de Margarida Xirgu i Francesc Cambó al bisbe Irurita, però també el banquer Joan March, l’actriu trans i anarquista coneguda com Flor de Otoño o Fu Man Chu. I, sobretot periodistes, ben reals com Josep Maria Planes, que té un pes a la narració. I sempre les conspiracions de l’Església amb les forces reaccionàries i un cardenal que podria ben bé ser real en temps del cardenal Pacelli a la secretaria d’Estat del Vaticà abans de ser Pius XII. Una novel·la amb històries que podrien ser ben reals. Vicenç Lozano creu que als anys trenta “no vam saber mantenir la República com ara no sabem mantenir la democràcia”. Una conclusió preocupant.