Alarmisme gratuït

Llegeixo per casualitat una notícia publicada al diari digital El Caso amb el titular següent: “Boscos de Girona destrossats per fer-hi corriols il·legals i perillosos per on puguin passar els ciclistes”. Alarmada per la contundència de la frase, entro amb detall al contingut esperant que suavitzi l’efecte del titular, i tanmateix no em tranquil·litza gens, ans al contrari. Segons el text, les Gavarres són plenes de corriols il·legals, hi ha importants destrosses al medi natural, els corriols són un perill perquè s’hi construeixen salts i rampes i s’hi fan curses il·legals que apleguen més de 800 persones. Tot això es barreja amb la cita dels Agents Rurals referent al fet que Girona és una mena de capital mundial del ciclisme, que en conseqüència cada vegada hi ha més aficionats que venen a practicar aquest esport, que això destrossa els boscos i que cal regular aquest accés. En fi, una autèntica barbaritat doncs, el que fan les bicis a casa nostra! Comentem la notícia amb la colla d’amics amb qui solem anar per les Gavarres amb bici i concloem que aquesta notícia no és justa ni proporcionada, ni exacta, i que criminalitza una activitat que fa moltíssima gent que ni desbrossa camins ni obre corriols, i que té el risc d’esperonar actituds contra els ciclistes de bona fe, que som la majoria. Aquest alarmisme gratuït pot generar animadversió cap a un col·lectiu determinat contra el qual qualsevol se sent legitimat per criticar, recriminar i menystenir per més que en sa vida hagi obert cap corriol ni destrossat cap bosc, barrejant conceptes que, a més, no tenen res a veure amb els actes vandàlics que descriu, amb inclusió d’imatges poc representatives de la magnitud del mal segons la notícia. Quan es diu que Girona és capital del ciclisme mundial s’oblida que majoritàriament ho és de la bici de carretera i no és just fer-ho servir per relacionar-ho amb la destrucció de boscos. Tot i això, no es pot negar que sempre i arreu hi ha conductes incíviques de gent que no comparteix el sentiment de pertinença a una col·lectivitat i la necessitat de gestionar correctament els nostres recursos –com veiem diàriament amb la gestió insolidària de la brossa–, però cal evitar les exageracions i les falses afirmacions que no ajuden gens a conciliar l’activitat lúdica al bosc.