Aquella Olot tèxtil

Per fi Olot està reme­mo­rant el seu pas­sat de ciu­tat tèxtil amb una sèrie d’acti­vi­tats divul­ga­ti­ves que comen­cen aquests dies, pro­mo­gu­des per l’Ajun­ta­ment. Dic per fi perquè no es comprèn com és que fins avui aquest frag­ment de la iden­ti­tat local i d’un període històric fona­men­tal de la ciu­tat hagi res­tat obli­dat en l’àmbit ins­ti­tu­ci­o­nal. L’home­natge –no sé si es pot dir així– s’ha orga­nit­zat just a temps per dis­po­sar encara dels dar­rers tes­ti­mo­nis direc­tes d’aque­lla ciu­tat on, de manera paral·lela al que pas­sava a Igua­lada, Saba­dell o Ter­rassa, les fila­tu­res i les fàbri­ques de gènere de punt, here­ves llu­nya­nes de modes­tos tallers del segle XVIII, n’eren el gran motor econòmic, atès que hi tre­ba­llava la major part de la població activa, sense comp­tar el bene­fici que en tre­ien rams com­ple­men­ta­ris, de manera espe­cial, el dels trans­ports. A finals de la dècada dels vui­tanta i prin­ci­pis de la següent, una crisi del sec­tor, devas­ta­dora, va reduir el paper del tèxtil a molt secun­dari, men­tre les càrnies assu­mien de mica en mica el rol de trac­tor econòmic i con­tribuïen a dibui­xar l’Olot actual.

A banda d’homes i, sobre­tot, dones (la mà d’obra era majo­ritària­ment feme­nina) que en van ser emple­ats, avui se’n con­serva a Olot molt patri­moni arqui­tectònic, en algun cas l’edi­fici sen­cer, bé en desús o bé recon­ver­tit per a altres acti­vi­tats, i tinc entès que s’ha sal­vat maquinària. De manera sig­ni­fi­ca­tiva, l’ajun­ta­ment, Can Joa­ne­tes, havia estat una fàbrica tèxtil i en dona fe la xeme­neia que en resta dem­peus, com la de l’emblemàtica Coo­pe­ració Fabril, a l’actual plaça de Cata­lu­nya, entre d’altres.

La pro­gra­mació d’acti­vi­tats a què em refe­ria inclou pro­pos­tes molt diver­ses –reco­mano les dues visi­tes guia­des– i segur que ser­virà per donar valor al tèxtil olotí, però tot ple­gat s’hau­ria de con­si­de­rar només un pri­mer pas de cara a pro­jec­tar un espai museístic (un cen­tre d’inter­pre­tació) que ho plasmi de manera per­ma­nent. El ram de la imat­ge­ria reli­gi­osa va merèixer un Museu dels Sants, mal­grat que en l’aspecte econòmic i social (no pas cul­tu­ral, és clar) va ser molt menor en com­pa­ració amb el dels filats i jer­seis. Aquest “memo­rial” dedi­cat al tèxtil hau­ria d’estar en els plans del con­sis­tori.