Contra la propaganda

Estem sotmesos a una campanya de propaganda muntada pels partidaris d’un cop d’estat subversiu.

La propaganda política és, avui dia, una ciència. Entre les inscripcions electorals conservades a les parets romanes i les modernes campanyes impulsades per Lenin i per Hitler hi ha un enorme salt, no tan sols quantitatiu, sinó qualitatiu. La propaganda no és un crit ni una pancarta, sinó una maquinària dissenyada i controlada, des d’un despatx –o des d’un amagatall– per un equip d’especialistes.

Exactament com passa amb la publicitat comercial, la propaganda és ara capaç de guiar l’home cap a un acte d’“adquisició”, que en aquest darrer cas no és l’adquisició d’un producte, sinó d’una idea o d’un sentiment. Som influïbles, i amb una tècnica adient se’ns pot convèncer que les idees que algú té interès a fer circular són les “nostres” idees; encara més, que aquestes idees són bones i són “imprescindibles”.

Naturalment, això no s’aconsegueix en un dia. Per això cal organitzar un programa d’accions, de notícies, de rumors, que vagin impregnant l’anomenat “cos social”, calculant molt bé la dosificació dels ingredients propagandístics i el ritme de pressió. Els nazis ho van tenir molt en compte quan es van proposar d’annexar-se Àustria, perquè sabien que l’èxit d’una acció militar depèn, en bona part, de l’èxit de la propaganda prèvia. L’Anschluss –la “incorporació” d’Àustria a Alemanya– va ser preparada durant cinc anys, de manera que s’anés estovant progressivament l’oposició que els austríacs podien fer al que era, en realitat, una ocupació. Gràcies a la campanya propagandística, hàbilment portada, l’adversari es fa cada vegada més sensible a l’amenaça, que va alternant les insinuacions amb les formes més descarades. La situació d’amenaça –i per tant d’angoixa– s’allarga i va produint una sensació d’“inevitabilitat”; quan això s’ha aconseguit, l’adversari polític, el país enemic o la societat que es vol dominar es troba en una situació d’indefensió, amb tots els ressorts psíquics de legítima defensa pràcticament paralitzats. Quan, finalment, l’agressió es produeix –el cop definitiu sempre es dóna d’una manera ràpida– la capacitat de resistència és mínima. Més i tot: hi ha una gran part de gent –la més manipulable– que accepta el cop de força com si fos “necessari”; els tècnics en propaganda els havien fet insuportable el dubte i l’espera.

L’únic antídot contra aquesta tristíssima i passiva derrota és alçar la veu contra la maquinació propagandística. No deixar-nos intoxicar per les contínues segregacions dels qui són incompatibles amb la democràcia i ens volen impedir l’accés a unes formes consolidades de convivència. Als qui governen la precària situació actual, els correspon la responsabilitat de tesar públicament la musculatura democràtica contra la propaganda del “fatalisme” dictatorial.