Em dic Susanna

És el meu nom. Escrit amb dues enes, en català. Però el govern de la Generalitat, publicitàriament “el govern de tothom”, ha decidit que uns tenen dret al nom en català i d’altres no el tenim. Potser és aquesta mania de fer servir les dues llengües constantment en les intervencions públiques per fer veure que aquesta és la recepta per a la normalitat, el que els ha portat a presentar les Susannes del país en versió castellana. Si no és així, no m’explico per què el govern de tothom és el govern d’en Pol i el govern de la “Susana” en la darrera campanya publicitària. Potser és que han mirat el meu DNI i han vist que no m’hi he afegit la ena que em falta per ser catalana. Ho confesso, per mandra i per la burocràcia que em requereix. De fet és un nom que pocs pronuncien bé. Són comptades les persones que em criden en català, amb una essa sonora i doble ena. Més a prop de la Suzanne de Leonard Cohen que de la Susanita dels pallassos. La pronúncia és majoritàriament castellana, però no em queixo. Només demano que el meu govern quan fa un anunci el faci bé, i si les Susannes els compliquem la vida, doncs era tan fàcil com triar una Laia. Com deia un altre vell eslògan publicitari governamental la feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur.