La mudança

Qualsevol trasllat familiar sol ser problemàtic. I heus aquí el mèrit del nostre estimat govern socialista. Han agafat tot aquest país, amb mobles, andròmines, estris, llibres i tot el que pugueu imaginar, cap a un altre destí, però d’una forma inaudita: sense fer soroll.

Carreguen els camions de la companyia “Pedro Sánchez SL” i de matinada ens mouen, peça a peça, cap a l’Edèn de les bones paraules i el pactisme. Com que en aquests transports sempre es perden coses, pel camí van caient idees, consensos, símbols i, de fet, tota la nació.

L’operació és magnífica perquè els transportistes tenen una llista perfectament numerada de tot el que han d’esgarriar, i ho fan sense estridències. Cobraran igual. Així, fa quatre dies El Born va extraviar pel camí la històrica denominació de Centre de Cultura i Memòria. Ja sabem quina “memòria” destorbava. Doncs mira, fora. Així, el dia que paradoxalment s’hi presenti el borbó Felip VI a presentar qualsevol peripècia cultural tothom aplaudirà amb joia perquè viurem en una casa, ens diran, sense rancúnia.

Com en el nou Sant Jordi. Passeu, passeu, que deia aquell, que casa meva és casa vostra i això de Catalunya i els catalans comencem a fer nosa. Deixem-ho en el bagul dels records i que Javier Cercas sigui el nou arquitecte d’aquests nous fonaments.

Hem vist que Catalunya del Nord també és una fotografia en blanc i negre perduda a l’habitació dels mals endreços. L’Onze de Setembre, encara no ho diuen, també molesta. On el posem? Com que en aquesta nova residència voldran un jardí immens de roses, doncs fem de Sant Jordi la festa nacional i fora traumes de la nostra vida. Un món feliç.

En el futur arribarà un familiar al seu antic i estimat domicili. Tancat i barrat. Un veí compungit li donarà la nova adreça de Catalunya: Espanya.