Altaveu contra el “Girona rai”

Amb el títol La imatge icònica de la ciutat iniciava, tal dia com avui de fa dos anys, aquestes Mirades, que m’han permès escriure sobre la ciutat de Girona, les comarques que l’envolten i el país, amb total llibertat, amb un punt d’ironia, amb voluntat de retratar allò que veig o deixar escrit allò que penso però sense cap voluntat de fer canviar d’opinió ningú ni pensar que el que a mi em sembla sigui el que ha de pensar la gent que ho pugui llegir. També hi ha hagut una voluntat de recuperar la memòria de personatges que van tenir un pes decisiu i que han quedat oblidats, recordar formes de vida que han passat cap avall, destacar iniciatives que em semblen lloables o recomanar llibres que m’han agradat o que penso que poden fer servei a altra gent. El cert és que és un privilegi tenir aquest aparador, que és seguit per molts amics i també per molta gent anònima que m’ho fa saber pel carrer –cosa que m’alegra.

Ja fa molts mesos una persona amb pes a la ciutat em va enviar unes reflexions que m’adreçava qualificant-me d’“altaveu de Girona”. El cert és que em van agradar i me les vaig apuntar. Avui, en aquest aniversari, me les he rellegit i –espero que no li molesti– en reproduiré algunes. M’explicava que està fart del “Girona rai”. Encara no s’havien produït els capítols vergonyosos que hem viscut als trens que ens porten al cap i casal, siguin de rodalies, siguin d’alta velocitat, una alta velocitat que mai s’ha aconseguit per no sé quin problema a les vies, però que ens conformàvem que ens portés sense retard i guanyant molt de temps a la gran ciutat. El meu comunicant diu que això de les infraestructures i el mal finançament són una vergonya, i no puc estar-hi més d’acord. I pensa que a la majoria de ciutadans no els preocupa prou. Que una cosa és culpar algú concret del desgavell ara mateix i l’altra, no reconèixer que hi ha hagut manca d’inversió durant dècades i que la responsabilitat, i aquí cal mirar cap a l’Estat, cap a Madrid, és transversal. Però el que l’amoïna és que viatjant per les Catalunyes i les Espanyes encara s’ho ha de sentir contínuament, això del Girona rai. I, és clar, recorda que som els únics que no tenim l’N-2 desdoblada i el perill que representa quan vas o tornes de Girona al Maresme o passar per la variant de Figueres al nord. I l’anella de les Gavarres per anar a la costa? Per la Bisbal, molt malament; per Cassà, un calvari, amb un record especial pel semàfor de Llambilles. A veure si ara, com ha dit en Manel Nadal...

Al meu comunicant el preocupa tot això de les infraestructures i recomana camins alternatius amb un punt de conya: descobrir Santa Pellaia o Romanyà, per exemple. I l’autopista? Col·lapsada. Preveu la vinyeta a curt termini. En fi, el meu comunicant creu que els ciutadans no sabem passar comptes, o sigui castigar, als nostres electes, per culpa del fet que no s’escull la persona sinó les sigles. I ens oblidem dels grans problemes quan votem. Aquestes reflexions d’un ciutadà que estima Girona les faig meves i les vaig desgranant en aquestes Mirades que avui fan dos anys. Segurament, com em diuen els amics, em falta mala llet. No puc sinó estar-hi d’acord.