Encara hi ha esperança

En el passat, quan aquest diari tenia una redacció al Raval barceloní, anava jo cada dia de l’estació de plaça Catalunya al carrer Tàpies caminant. El trajecte era agradable, però sempre evitava la Rambla. Ja fa 20 anys era estressant esquivar turistes i contemplar aquell paisatge de souvenirs tronats i paelles precuinades. Ara que la Rambla està en obres, és encara més estressant, perquè s’ha d’esquivar igualment hordes de turistes i s’ha de contemplar la visió depriment de supermercats de 24 hores i restaurants amb cerveses a preu de gintònic. I, a més, hi ha el perill d’acabar amb un esquinç al turmell pels esvorancs de les obres. Dimarts, quan Sant Jordi ja es flairava en l’ambient, baixava per la Rambla pensant en com el centre de Barcelona està perdent la seva identitat i està caient en la decadència més absoluta. Vaig entrar al Cafè de l’Òpera a fer un tallat ràpid perquè em va semblar l’única promesa de cafè raonable en aquell escenari, un cop descartat el cafè en got de plàstic d’una reconeguda pastisseria de la zona. I va arribar la sorpresa. Asseguda a la barra, vaig demanar el preu per pagar el tallat. “Un euro vint.” No m’ho creia. Fa anys que no pago això per un tallat. A sobre, a la barra hi havia uns quants diaris en paper, com aquest que vostès estan llegint, i un grup de clients que semblaven assidus se’ls repartien en bona harmonia. I parlaven en català. Tot plegat em va semblar una illa de resistència en un paratge que sembla perdut per a la ciutadania local, i em va fer pensar que encara hi ha l’esperança de sentir nostra la Rambla.