La Xina no és cap solució

En plena guerra comercial dels Estats Units contra tothom i sobretot contra la Xina, a primers d’abril el president espanyol Pedro Sánchez va ser el primer líder europeu a volar cap a Pequín. Malgrat que la balança comercial entre tots dos països es decanta fortament a favor del gegant asiàtic –que ven 45.000M€ a Espanya però només li compra 7.400M€–, Madrid es posiciona com un dels seus principals valedors a la UE. A Washington no li agrada.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, vol minorar les enormes dependències estratègiques respecte la segona economia mundial, una política coneguda com a derisking o reducció de riscos. Al capdavall, la Xina és una dictadura de partit únic comunista que oprimeix les minories i qualsevol dissidència política interna i a la vegada amenaça militarment Taiwan i altres territoris veïns. Enguany, Pequín apujarà un 7,2% la despesa en defensa. La Xina ja té el segon pressupost de defensa més alt del món, rere els Estats Units, a qui supera en marina amb 234 vaixells operatius. Si mai hem d’imposar sancions econòmiques a la Xina, el ja dolorós cost de les de Rússia ens semblarà una bagatel·la. La República Popular és el segon soci comercial de la UE després dels EUA: el primer proveïdor (21,3%) i el tercer mercat d’exportació (8,3%).

El líder xinès Xi Jinping fa viatges de promoció a l’estranger i es presenta ara com un campió del lliure comerç i del partenariat amb Europa, en contrast amb el destructiu i descontrolat proteccionisme de Trump. La realitat és una altra. Les empreses europees coneixen les dificultats d’obrir la llauna d’aquest immens mercat. L’asimetria en les relacions rau sobretot en la intransparència del marc legislatiu xinès, la insuficient protecció de la propietat intel·lectual –que inclou les transferències forçades de tecnologia europea– i els múltiples obstacles reglamentaris. A més, Europa ha de controlar que no s’hi exporti tecnologia de doble ús, civil i militar.

El gran problema ve del model econòmic del Partit Comunista Xinès, amb una política industrial de subvencions a les exportacions de sectors prioritaris com els vehicles elèctrics. Altres fronts de fricció són empreses globals com Huawei, Tik Tok i DeepSeek, tres exemples de les esfereïdores amenaces de seguretat si les dades personals en poder de tres marques d’aquest calibre cauen en mans d’un règim sense controls democràtics i cap respecte pels drets fonamentals. El president nord-americà Trump genera un nou i caòtic ordre mundial. Europa, traïda i bruscament desvetllada, cerca nous equilibris. No li resulta gens fàcil amb una Xina que és ensems sòcia, competidora i rival. Desitjosa de millorar el clima per als inversors, la Unió Europea conclogué amb la Xina un Acord Global sobre les Inversions el 2020. En el seu moment ja es considerà que afavoria els asiàtics. L’home fort Xi Jinping ho valorà certament com un triomf polític tot i que la UE no l’ha arribat a signar ni ratificar mai a causa de les greus violacions de Drets Humans a la Xina.

Human Rights Watch calcula que almenys mig milió d’uigurs han estat empresonats els darrers anys a Xinjiang, cosa que qualifica com a crim contra la Humanitat i possiblement intent de genocidi. Sovint, els integrants d’aquesta minoria túrquica i musulmana són enviats a “camps de reeducació” sense judici. A les escoles de Xinjiang s’introdueix “l’educació bilingüe”. Això significa que la canalla a tot estirar fan classes d’uigur però aprenen en mandarí com a llengua vehicular. Mentrestant, el govern central es vanta d’haver portat pau, prosperitat i estabilitat a la regió autònoma de Xinjiang. Em sona.

La Xina reclama com més va el seu lloc com a gran potència a l’escenari mundial. En la confrontació –de moment comercial– contra els Estats Units, el país del drac té molt bones cartes. Pot estimular la demanda altrament, fins i tot la interna, però Washington maldarà per reemplaçar la ingent massa de productes barats, i també les terres rares que Pequín ja no li vol vendre. De moment, tampoc no li vol comprar més avions Boeing i amenaça amb inundar el mercat amb bons del Tresor dels EUA. “La Xina té 5.000 anys d’història” –recordava un alt funcionari comunista a una televisió nord-americana–. “La major part d’aquest temps, no hi havia els Estats Units. Hi serem 5.000 anys més, amb els Estats Units o sense”. Ens esperen temps encara més convulsos.