Tornar a ser la de sempre

Solíem veure’ns amb certa freqüència perquè, quan no forçàvem la trobada, coincidíem en actes socials que ens despertaven el mateix interès: la presentació d’un llibre, un partit de bàsquet... Havíem fet viatges plegades i els dies previs a les celebracions familiars importants, també ens trucàvem per recordar-nos una a l’altra que no hi podíem faltar. Si qualsevol de les dues necessitava un favor, allà apareixia l’altra. Un amiga amb totes les lletres, ras i curt. Un dia, ara no sabria dir quan, vaig caure que s’havia absentat de la meva vida, suposo que jo també de la seva. Darrerament no topava amb el seu somriure combatiu al final de la sala on diferents ponents discutien sobre el model de ciutat, o al pregó de les festes del poble. Feia temps que no m’enviava un vídeo denunciant una injustícia, ni sentia al telèfon aquell “hooola” en què arrossegava la o com si volgués deixar clar que era una salutació sincera. Però tots anem tan atrafegats que tenim la tendència a pensar que els altres no s’han oblidat de tu, ni tu d’ells, i apuntem a la llibreta de tasques pendents que hem treure temps per veure gent, i els dies ens passen volant, i és així com perdem la pista durant mesos d’aquells que estimem però no pertanyen al cercle més proper. Fins que un dia, tampoc no recordo com, vaig saber que la meva amiga tenia els ànims per terra i que la seva ment la convidava a estar fora de control. Segur que en alguna d’aquelles trobades va donar algun senyal però no vaig ser capaç de caçar-lo al vol. Han passat uns mesos i hem tornat a dinar plegades. Més recuperada, el retrobament m’ha dut al passat, quan xalàvem recordant les virtuts d’aquest d’aquí i les manies d’aquell altre d’allà. L’he vist com sempre, somrient i xerraire, però em persegueix la incertesa de no haver sabut llegir, en el moment oportú, alguna de les seves mirades.