Res no desapareix

A vegades surt de seguida, la foto que busques, perquè hi reconeixes la curvatura del carrer, la placeta que hi quedava al mig, el coronament inusual d’una teulada que sobresortia més que les altres, fins i tot aquelles lloses llarguerudes i planes de la vorera, quasi del temps dels romans, ara que ja no hi són però encara les veus cada vegada que passes pel carrer Llarg, on vivia l’àvia, quan l’àvia vivia, i et fa l’efecte que un nan geperut les deu haver acabat de treure només per torturar-te una mica més. A vegades, sí, surt a la primera, la foto dels telers de la fàbrica, del talús de la via, del cine Núria, de l’efecte estratosfèric del primer gratacel, de la Farga abans que existís la teva escola al costat, dels arbres que ombrejaven la carretera fins a Girona, de Can Panxut, del dia de Rams quan encara ens feien gràcia els palmons però gens ni mica les sabates enxarolades ni els mitjons de canalé. Però aquesta, justament aquesta, la que havia passat de llarg per anodina, perquè no hi apreciava el detall sinó el típic mosaic de cases vistes a vol d’ocell, és la que ho tenia tot, just un any abans que jo nasqués. La imatge, recollida per l’arxiver Frederic Mayol al llibre Salt desaparegut, que acaba de publicar l’editorial Efadós, té com un doblec enforquillat entre la diagonal violenta del carrer Major i la del carrer Llarg, totes dues disparades cap a l’infinit des del nus gordià de la plaça del Pi: a la dreta, el barri vell amb una insinuació boirosa de les Deveses; a l’esquerra, un fil de cases amb les hortes al darrere i algun tancat per al bestiar, encara. És de 1967 i ja s’hi entreveu a l’horitzó la ratlla de l’autopista, el finis terrae dels saltencs, però també, en un racó allà lluny, el primer bloc de pisos alts que es va construir al poble, al carrer d’Esteve Vila. Era casa meva, al segon primera, amb vistes a la plaça dels Peixos i el campanar de Sant Cugat. Mirat així, sembla una aberració, però no ho va ser mai per a nosaltres. Aquí vam tenir el primer rentaplats, i els sofàs d’escai entapissats més tard amb vellut de color de rata; ens hi vam fer fotos al balcó i a dins, on s’hi veuen les rajoles que ballaven perquè no eren del temps dels romans. Res no ha desaparegut: encara vivim en aquest doblec, entre la casa que érem i la que tenim.