Quatre caps de llista

Una de les carac­terísti­ques més moles­tes de molts polítics és la doble cara. Els som­riu­res i manya­gues que rega­len a la ciu­ta­da­nia durant les elec­ci­ons (en mer­cats, bar­ris mar­gi­nals i fes­tes diver­ses) són la màxima expressió de la seva cara ama­ble. Però, quan es pen­sen que ningú els sent, és fàcil sen­tir-los comen­ta­ris del tipus: “Dei­xem-nos veure per la plaça tal, que hi ha una fira i hi haurà gent”. Aquest comen­tari l'he pogut escol­tar d'un cap de llista gironí acom­pa­nyat del por­ta­veu del seu grup al Par­la­ment. Aques­tes pas­se­ja­des cal­cu­la­des i ges­ti­o­na­des en hores de màxima afluència, o quan “els mit­jans de comu­ni­cació ja han arri­bat”, són habi­tu­als, i les moti­va­ci­ons elec­to­rals, d'una evidència inne­ga­ble. També he tin­gut el plaer de rebre una bona esbron­cada en rigorós pri­vat d'un altre pri­mera espasa de la política cata­lana. La raó: no li agra­da­ven les pre­gun­tes que li estava fent. L'excuso: no em coneix i es pen­sava que volia fer sang d'un tema que per ell és deli­cat. Jo no volia fer sang, sinó només com­pren­dre el que m'estava dient. El seu error: no dei­xar-me expli­car. I és que sovint els polítics par­len però no escol­ten gens. Hi ha un altre cap de llista, el qual els dar­rers dies en una entre­vista par­lava mera­ve­lles dels Estats Units, on el seu entre­vis­ta­dor sol tre­ba­llar. Un com­pany m'ha expli­cat que el mateix per­so­natge deia pes­tes del mateix país no fa gaire; això sí, sense càmeres ni micròfons a prop. I un con­tra­punt. Recordo haver anat en metro cap al cen­tre de Bar­ce­lona, on se cele­brava una mani­fes­tació. Al meu cos­tat viat­java casu­al­ment un par­la­men­tari català a Madrid. Durant el tra­jecte, una roma­nesa va voler robar la car­tera a uns xine­sos davant nos­tre. Algú ho va veure i la va incre­par. Va haver-hi un bon rebom­bori. Jo em mirava el par­la­men­tari, que feia cara de cir­cumstàncies com dient “on m'he ficat!”. No l'he vist mai tan nerviós al Congrés dels Dipu­tats. He par­lat de 4 polítics de pri­mer nivell de 3 dels par­tits prin­ci­pals i no he dit cap nom expres­sa­ment. La raó? Perquè els noms no són el més impor­tant, sinó els com­por­ta­ments de qui hau­ria de tenir una qua­li­tat moral per damunt de la mit­jana, si és que ens volen manar.