La pentinadora

Ha mort, fa pocs dies, la Cinta Subirats. No, no us encaparreu a identificar qui duia aquest nom. No és cap pintora, ni cap escriptora, ni cap diputada que hàgiu de conèixer. La Cinta Subirats era allò que ja ha desaparegut, pràcticament, en la nostra societat: una pentinadora.

A Tortosa era una institució. Imagineu-vos, ha mort a 93 anys i ja havia après l’ofici de la seva mare, que també era pentinadora! De ben menuda fins a vella, doncs, no ha deixat de fer de fer el mateix, mentre anava veient com tot canviava al seu voltant.

La Tortosa de fa vuitanta anys li devia semblar un altre planeta –encara que en pogués donar pèls i senyals. Aleshores, la Cinta Subirats es llevava cada dia molt d’hora, i esperaven la seva arribada les senyores tortosines de començament de segle. En les cases distingides primer pentinava les minyones, abans que fos l’hora d’iniciar la feina de la casa. Un cop les minyones estaven enllestides, es dedicava a pentinar les mestresses. No es tractava pas d’obrar fantasies, perquè ni a Barcelona les senyores no havien adoptat, o imitat, les exageracions cortesanes. La missió de la Cinta era teòricament senzilla, però no pas fàcil: gràcies a l’ús de pintes i d’agulles de cap calia aconseguir un “monyo” ben format que fos capaç de mantenir-se dignament fins a l’endemà. I l’endemà, tornem-hi.

Fins que arribà un dia que l’ofici s’esllanguí. D’una banda, les clientes de la Cinta –i ella mateixa– havien envellit; de l’altra, la societat de “senyores” s’havia transformat, i afectava la supervivència de pentinadores, planxadores, cosidores… Arribà el triomf de la perruquera, amb les noves tècniques i sistemes de pentinar. Com si fos un miracle, la Cinta es quedà només amb una parroquiana. No deixà de pentinar-la fins ben passada la vuitantena. Més de 5O anys pentinant la mateixa persona, cada dia, és una història de pel·lícula psicològica que es pot plantejar així: al capdavall, qui necessitava qui? El ritual quotidià era molt més que un anacronisme: era un document vivent que haurien d’haver recollit atentament sociòlegs, etnòlegs, folkloristes, lingüistes…; mereixia molt més que aquestes quatre ratlles superficials.

En els seus bons temps, quan era “la pentinadora de Tortosa”, la Cinta Subirats devia ser un “correu” de notícies, tal com solia passar amb aquests oficis d’intercomunicació femenina. Cal suposar que si va exercir tant de temps la seva funció és perquè una de les seves virtuts era la discreció, i podia ser ben rebuda a totes les cases. Seria bo, però, que hagués deixat algun document, algun paper amb anotacions o memòries. Ignoro, de tota manera, si sabia escriure. A vegades demanem massa. A vegades volem que una pentinadora es converteixi en notari. Acceptem la fugacitat de les coses, com la Cinta acceptava que l’endemà ja estigués desfet el “monyo” que havia treballat amb tanta paciència…