Des dels jardins de Fes

Des dels jardins de Fes, l’antiga capital del Marroc, la noció espai-temps desafia les convencions de la física fent conviure temps remots amb el present més immediat, alhora que s’esvaeix la distància entre dos continents que en el fons tenen el mateix origen. Potser serà el cant nupcial de les granotes que tot ho iguala, la dansa dels salzes al ritme de la brisa del capvespre o la figura de l’aiguader, que, entre l’aviram i els llibres que l’envolten al jardí Jnan Sbil, reprodueix la crida per a aquells que necessitaven treure’s la pols de la gola després d’un dia llaurant la terra o passejant el ramat a ple sol. Imatges i sensacions que de forma involuntària vesteixen amb naturalitat la celebració del Festival de Música Sacra de Fes en la seva vint-i-vuitena edició. Segurament el festival més important del món consagrat a la música reconsagrada, sense que això interpel·li a l’exclusió, la solemnitat o el dogma de fe. Més aviat al contrari, són les seves premisses de tolerància i convivència les que no tan sols permeten, sinó que provoquen, la confluència entre sufís d’Istanbul i griots de Burundi, l’esperit de Monteverdi amb l’essència d’una orquestra araboandalusina, els cants de les sirenes de l’Índic amb els giravolts dels dervixos en estat de trànsit. I és en aquests mateixos jardins, a un peu de la medina més antiga del món, on dues dones xilenes –Florencia Oz i Isidora O’Ryan–, germanes bessones instal·lades des de fa anys a Sevilla, exposen una proposta que han anomenat Antípodas com una al·legoria d’harmonia, simetria i equilibri, que esdevé una sort de poesia visual i sonora des de la qual s’uneixen pobles, cultures i emocions. Saben fer conviure tradició i avantguarda. Plasmar en el seu art la màxima expressió de la litúrgia. Poc després, en el mateix escenari i provinents del Rif, els mestres Jajouka seran els que recrearan amb les seves dissonàncies amazigues aquell cel protector que va inspirar l’escriptor Paul Bowles i bona part d’aquella generació beat a la recerca del camí. Un viatge que em transporta a un jardí més profà com el de la Fundació Cuixart de Palafrugell. Aquí, sota la seva olivera, del ritual se’n fan càrrec dos mestres de cerimònies com els músics Horacio Fumero i Julián Sánchez posant en connexió el vertigen horitzontal de la Pampa amb el conreu lorquià de la Vega de Granada. Pura màgia.