Abandonats per Europa

No és que les institucions de la Unió Europea i els governs dels seus estats membres estiguessin massa disposats a escoltar els clams d’independència proferits a Catalunya l’octubre de l’any 2017 (difícilment un club d’estats nació podia admetre la dissolució d’un dels seus integrants), però es pot afirmar que, aquell mes i durant els anys següents de repressió contra polítics i ciutadans catalans, almenys es va percebre una certa sensibilitat perquè les autoritats espanyoles continguessin el seu frenesí de cometre violacions de drets fonamentals. Cada cop era més insostenible que un moviment que perseguia els seus objectius polítics per la via pacífica i que tenia el suport de més de dos milions de sufragis i majories absolutes en un Parlament, fos esclafat en una Europa que es vanta de ser el santuari de les llibertats civils i polítiques.

Tal vegada el moment culminant d’aquesta deferència cap a les aspiracions catalanes de sobirania expressades en pau i democràcia fou la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del desembre del 2019 que va permetre al president Puigdemont i a Toni Comín (després s’hi afegiria Clara Ponsatí) ser eurodiputats en considerar que el requisit d’haver de prometre la Constitució espanyola davant les institucions espanyoles per obtenir l’acta era contrari al dret de la Unió. En l’actualitat es pot insinuar que un gest així seria impensable com bé sap Toni Comín, que continua essent exclòs de la cambra europea malgrat haver estat votat en les eleccions del juny del 2024.

Més enllà de la Unió Europea, en l’àmbit del Consell d’Europa també va haver-hi un moment favorable a la causa catalana quan a l’assemblea d’aquesta organització el socialista letó Boriss Cilevics va presentar, el juny del 2021, un informe tot comparant Espanya amb Turquia i reclamant l’alliberament dels encara presos polítics independentistes, cosa que succeí amb l’indult concedit pel govern de Pedro Sánchez unes hores més tard.

Amb tot, aquests darrers mesos tot són un reguitzell de males notícies per a l’independentisme català procedents d’Europa, tant de l’àmbit de la Unió com de l’àmbit del Consell: a les ja al·ludides decisions desfavorables als candidats catalans al Parlament Europeu s’hi afegeix la conclusió de causes al Tribunal Europeu de Drets Humans, que van de la negació de qualsevol violació de drets pels vots i opinions dels diputats al Parlament de Catalunya Josep Costa i Eusebi Campdepadrós al refús de tramitar la causa del pare del nen assassinat a les Rambles en l’atemptat del 17 d’agost del 2017. A això s’hi afegeix la displicència amb la qual en el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea s’ha ajornat novament la decisió sobre oficialitzar el català malgrat els suposats esforços del govern espanyol en una causa en la qual li va l’estabilitat, ja que fou una condició de suport de Junts per Catalunya al PSOE perquè Francina Armengol fos presidenta del Congrés i s’ha mantingut per apuntalar el govern de Pedro Sánchez.

El gir de les institucions europees en el tractament de la qüestió catalana en el conflicte amb Espanya té, al meu parer, un doble motiu en aparença contradictori però força definit. D’una banda, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia en l’anomenada operació especial iniciada el febrer del 2022 va portar el conjunt del continent a una situació més aspra en la qual altres conflictes amb menys capacitat d’amenaçar existencialment la integració europea passaven a un segon pla. D’altra banda, tenir una guerra oberta a l’est d’Europa va coincidir amb una voluntat de desescalada del procés català per part dels mateixos actors que l’havien impulsat tot preparant el terreny per a la negociació i aprovació de la llei d’amnistia, que, malgrat tots els problemes en la seva aplicació, significava un reconeixement de la voluntat d’acabar amb el conflicte.

Les institucions jurídiques europees, com cada cop s’està manifestant més clarament, no actuaran per satisfer el greuge d’una part que ha desistit del litigi polític. Dit d’una altra manera: els nostres dirigents, i també una part de la societat que en la tria dels seus representants ha decidit atenuar la demanda d’emancipació nacional, són els responsables de l’abandonament, del desinterès, europeu. La guerra a Ucraïna no seria excusa si a la Mediterrània occidental el conflicte també fos esclatant. És més, aleshores les institucions europees, com en algun moment es va suggerir entre el 2017 i el 2021, no haurien tingut cap més remei que intervenir ni que fos a contracor. Encara que a la nostra apaivagada societat ens costi d’entendre, en la realitat de les relacions internacionals, els actors sols es mouen davant dels reptes que amenacen la seva essència.