Estem sols

A Catalunya sempre hem tingut una certa fascinació pels pobles del nord, Pirineus enllà. La història de la nostra nació s’explica, també, per les aliances i traïcions de països europeus, que ens han fet més o menys costat en la relació sempre complexa amb Castella, i per extensió amb Espanya.

Durant l’anomenat procés, abans del clímax col·lectiu de l’1 d’octubre, una de les línies argumentals dels polítics que en aquell moment pilotaven el desafiament era que Europa ens mirava i que en aquesta ocasió no ens giraria l’esquena. Teníem l’esperança, força ingènua vist en perspectiva, que els països europeus empatitzarien amb la voluntat del poble català de decidir sobre la sobirania pròpia, sempre que la reivindicació fos majoritària i pacífica. L’experiència ens ha ensenyat que els iguals es protegeixen entre ells, i que no podem comptar amb la complicitat d’Europa fins que no tinguem un estat propi, en la mesura que la Unió Europea és una associació d’estats. Un atzucac de difícil resolució, que ha portat el “procés” a una via morta i el país a un estat de frustració i desencís col·lectiu, que arrossegarem anys i panys.

Amb el reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea, salvant les distàncies, que són moltes, està passant una mica el mateix. Tenim dipositades les nostres esperances en el fet que la sensibilitat dels països europeus faci possible una demanda que és alhora un crit desesperat d’auxili. Però vet aquí que Europa, una vegada més, tampoc respon al nostre clam, posant excuses de tipus pressupostari i jurídic. L’excusa econòmica és ofensiva en un pressupost comunitari de milers de milions d’euros, i més amb la casuística que l’Estat espanyol s’ha compromès a assumir-ne el cost. L’argument jurídic és un eufemisme, igualment inassumible, que la dreta manipula al seu interès i conveniència. És evident que es tracta d’una qüestió política. Únicament i exclusivament de voluntat política. Por de contagi, en diuen. Quan en realitat és por a la diversitat i a les minories, i pànic a perdre els privilegis de l’assimilació i la uniformització de les grans llengües dominants i dels països que les utilitzen en clau nacional i nacionalista.

L’Estat espanyol tampoc no té cap sensibilitat per la nostra llengua. Per ells és una qüestió purament puntual, d’interès mercantil, condicionada per la conjuntura parlamentària. Ara els convé i es fan seva la causa, de la mateixa manera que quan no els convingui la deixaran al calaix, sense cap mirament, fins que els torni a convindre. Pur tacticisme de curta volada, com totes les engrunes que venen de Madrid, del qual no tenim altra opció que treure’n, a cada moment, el màxim rèdit possible que les circumstàncies ens ofereixen. En la defensa del català estem sols. Com ho estem en la defensa de tot allò que és propi i diferencial de la nostra identitat nacional. Salvador Espriu ens va dir que nord enllà la gent era neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! L’experiència ens diu que Europa és una terra covarda, vella i tan salvatge com la pell de brau. Sí, aquesta nostra pobra, bruta, trista i dissortada Europa.