Opinió

Tribuna

‘Sayonara JP’

“La irrupció de Joaquim Pijoan amb ‘Somni’ va ser una sorpresa; la seva reaparició pública, 24 anys després, enduent-se el prestigiós i cobejat Sant Jordi, una mena de revelació
“Pijoan ha tancat per fi el cercle i la seva pintura i la seva literatura són capaces d’explicar a qui ho vulgui veure, llegir o escoltar tot el que al llarg de prop de 50 anys s’ha convertit en teràpia creativa

Totes les cultures gaudeixen de certes personalitats que fugen dels cànons, que s’escapen de les modes, de les pautes, de les línies marcades, i que es converteixen en outsiders satisfets i orgullosos de la seva feina, amb un camí clar que no es deixa canviar per opinions contràries o tendències generals. Casa nostra no n’és una excepció i una d’aquestes figures singulars seria, sens dubte, el pintor i escriptor Joaquim Pijoan i Arbocer (Santa Cristina d’Aro, 1948). Com a pintor, el seu treball es pot emmarcar en el dirty art, l’art brut, directe i visceral. Com a escriptor, l’any 1982 va guanyar el premi Documenta amb Somni i l’any 2006, després d’un parèntesi literari (públic, no privat), va guanyar el Sant Jordi amb Sayonara Barcelona.

Joaquim Pijoan és un excèntric i ho dic no amb l’accepció més corrent i no del tot precisa que s’acostuma a utilitzar de manera col·loquial, sinó amb la que respecta fil per randa la definició que dona el DIEC: “(adj) Que es desvia o s’allunya del centre.” Pijoan ha viscut sempre allunyat del centre normatiu. La seva irrupció al món literari amb Somni va ser una sorpresa; la seva reaparició pública, vint-i-quatre anys després, enduent-se el prestigiós i cobejat Sant Jordi, una mena de revelació, una singularitat gens habitual, i més encara tractant-se d’una personalitat gens habitual en els cenacles literaris.

L’editorial Lapislàtzuli, una petita editorial que busca trobar les cobejades vetes de la pedra preciosa que li dona nom, acaba de publicar una joia, Sayonara JP, un títol que, demostrant un hàbil sentit de la ironia i un subtil sentit de l’humor, juga amb el títol de la seva obra més famosa i amb les inicials de l’autor. Pijoan presenta un llibre curt però intens i polièdric. La tercera part és una mena de no sabria si dir-ne aclariment o justificació sobre tot el que ha viscut i ha escrit des de l’any 1980 fins a la publicació de Retrat del jove Skizo. La segona part és un escrit del monjo de Solius, Jaume Gabarró, sobre la vida i l’obra del Joaquim, i la primera part, la més peculiar, és un manifest de comiat. Joaquim Pijoan s’acomiada de la literatura, és clar que aquesta afirmació caldria posar-la en quarantena o, com a mínim, aportar-hi tot un seguit de matisacions que, com a mínim, haurien d’ajudar a comprendre el manifest i a fer-lo més entenedor per a qualsevol lector que no conegui la seva trajectòria vital i literària.

D’entrada, malgrat el llibre, és poc probable que Joaquim Pijoan deixi d’escriure, sobretot si tenim en compte les seves motivacions. Quan es pregunta a un escriptor per què escriu, el resultat acostuma a ser pretesament intens i grandiloqüent, per poder trobar la pròpia veu, per aprofundir en les essències de la vida i un llarg etcètera ple de solemnitat. Joaquim Pijoan deu ser l’únic escriptor que escriu amb recepta mèdica, que ho fa per prescripció facultativa, i per aquest motiu gosaria dir sense por d’equivocar-me que no deixarà mai d’escriure.

UNA Altra cosa serà que aquest “Goodbye to All That” que anuncia a Sayonara JP sigui un replegar de les veles per afrontar una singladura més íntima, menys necessitada de l’escalf del públic. Una vegada exposats els antecedents, les motivacions, el desenvolupament i les conclusions de la seva vida i de la seva relació amb l’escriptura, escriure pot esdevenir, ara sí, un acte íntim, privat, quasi com un alliberament, com si aquesta lluita personal amb ell mateix i amb el món ja no necessités ni públic ni presència i es pogués tornar a circumscriure sense problemes ni entrebancs en un estadi de calidesa interior sense cap necessitat de traspassar les fronteres calmades de la pròpia existència interior.

Fa l’efecte, doncs, que aquest “sayonara” es pot convertir en un cant a la llibertat. Pijoan ha tancat per fi el cercle i la seva pintura i la seva literatura són capaces d’explicar a qui ho vulgui veure, llegir o escoltar tot el que al llarg de prop de cinquanta anys s’ha convertit en teràpia creativa, en una manera d’obrir nous camins, d’exorcitzar fantasmes i de remenar la pròpia ànima per poder anar vivint, un objectiu i una motivació molt més sublim i rotunda que moltes de les que hem capturat per aquí i per allà en boca d’escriptors d’elit.

Pijoan ha aconseguit la felicitat, aquesta felicitat petita i malcarada que ens permet viure sense deutes ni lligams especialment cruels. Tal com ell mateix afirma, té la pau kantiana i una meravellosa i sana voluntat de viure.

Sayonara, JP. Fins molt i molt aviat!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia