Tant si es vol com si no es vol

El costumari català persisteix. Sempre. Més enllà de les persecucions, les prohibicions, les presons, els indults o els semiindults. Persisteix tot i aquells decrets que van servir als Borbons per anul·lar les institucions provinents d’aquella llarga història de les lleis, quan de mica en mica els comtes catalans agafaren les regnes del poder.

Mirant de lluny, la historiografia contempla el 1714 com l’assassinat d’un país dels més antics d’Europa. Un país que va néixer amb els comtats fets per Carlemany, del 785 al 801, el franc que encetà un imperi. Seguit del comte Borrell II, que al 988 declara els comtats independents de facto i no paga el vassallatge als reis francesos.

Aquelles lleis de les Assemblees de Pau i Treva de Déu començades per l’abat Oliba a Toluges (Rosselló), el 1027, resposta de l’Església i de la pagesia contra els sabres i les llances. 1. Les batalles  havien d’aturar-se des del dissabte al dilluns. 2. La formació de les sagreres, l’espai de 30 passes al voltant de qualsevol església que sempre havia d’estar lliure de violència. La historiografia considera les Assemblees de Pau i Treva l’origen de les Corts Catalanes, juntament amb la Cort Comtal, el primer exemple de parlamentarisme europeu darrere l’Althing islandès.

I la Història repassa l’intens itinerari de la legislació que s’intensifica amb Ramon Berenguer I i el feudalisme. Amb el gran punt legislatiu del tot amb Jaume I: inici del Consell de Cent, gran recull dels Usatges, l’expansió a les Illes i a València. Seguit del macromoment històric del Tractat de Corbeil (1258): el rei de França es queda els feus del Llenguadoc i reconeix la llibertat dels comtats Catalans, de iure (Sobrequés). Les lleis que segueixen fermes i porten enfrontaments interns, que acaben amb la revolta dels remences, amb la sentència de Guadalupe (s. XIV), que atorga la llibertat dels masos amb l’anul·lació dels mals usos. Amb la llei civil catalana que encara és viva. Doncs aquell 1714 l’anul·lació de totes les lleis per part dels Borbons és l’assassinat d’un país profundament estructurat.

La Renaixença. Però no era encara el final de segle quan ja apareixen dos símbols del que serà la Renaixença de la llengua, les lleis, la informació històrica. El Calaix de sastre del baró de Maldà, recull de lèxic i maneres de dir, i Los condes de Barcelona vindicados, de Bofarull, la cronologia comtal. Aquesta Renaixença alça la llengua catalana amb la més brillant literatura, amb Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Narcís Oller, i un llarg etcètera que durarà, incrementat, fins a les bombes del militar. Però, com al 1714, el militar va entrar per la Diagonal, tot imitant els Borbons, el 1939. Es carrega totes les institucions (com ells, no gosa treure la llei civil catalana).

Ara mateix, al 2025, encara vivim amb part de les carregades de les nostres lleis i institucions. Però coneixem bé com aquell militar no sabia gaire qui era aquell poble. Al cap de poc temps, al teatre Romea de Barcelona s’hi representaven Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torras. Seguits de la Ventafocs del mateix autor. I, al cap de poc, El ferrer de tall, d’en Pitarra recorria els teatres de Catalunya interpretat per les companyies d’“aficionats” que pervivien arreu. Hi ha hagut dues Renaixences al nostre País, al País Valencià i a les Illes. Seguides també per la Catalunya del Nord.

I ara, que la política ens ha deixat fets pols, ara que esperem amb silenci i tremolor un altre moment fantàstic, que lluitem per la nostra llengua a la UE, ara, els castellers, els trabucaires, els ballets populars, els geganters i les més antigues tradicions reneixen. Més vives que mai. I, amb un afegitó de positivitat: la moguda la porten els joves. Com en la Renaixença, el poble no pot oblidar allò de som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol, el poble no oblida allò de la guerra dels Segadors ni el Corpus de Sang, cantem Catalunya triomfant. No hem oblidat la independència del nostre país. Tenim una recerca històrica de primera línia amb els historiadors de les nostres universitats i d’altres d’enllà del Pirineu, historiadors com l’insubstituïble Josep Maria Salrach, que ens ha deixat fa pocs dies, després de viure des del 1945. Que ens ha deixat agafats a la seva obra La formació dels Països Catalans.