Una estació enmig del no-res i un alcalde al mig de les carxoferes

Després d’uns mesos de reunions i sobretot de declaracions per fer-nos saber que estaven en marxa els treballs de cara a articular d’una vegada aquest nostre trosset de país, amb alcaldes del mateix partit a les dues principals ciutats, quan semblava que finalment anàvem pel bon camí, va i l’alcalde de la capital se’n despenja anunciant que en el seu nou pla urbanístic destinen un espai per ubicar-hi la ja tan bellugada estació intermodal que s’ha de construir al terme municipal de Vila-seca, tot reclamant que Tarragona és l’única capital de província que no té estació de tren d’alta velocitat, i diu que tenim una estació al mig del no-res.

No és la primera vegada, ni la que fa cent, que quan he sentit algú queixar-se que tenim aquest equipament a vint minuts de casa, si ha vingut a tomb, els n’he explicat el perquè, i automàticament han canviat d’opinió. Això és comprensible que passi entre els ciutadans, però em sembla imperdonable que ho digui l’alcalde de Tarragona, i, com que sembla que no en sap el perquè, l’hi explicaré: tenim una estació al mig del no-res perquè és el lloc més a prop nostre fins on es va poder estirar la via, que des de Lleida anava més o menys en paral·lel a l’autopista cap a Barcelona i per tant passava molt lluny de casa nostra.

I això va ser possible gràcies a un enginyer, fill de Reus, que aleshores era secretari d’estat d’Infraestructures a Madrid, el senyor Albert Vilalta González.

Em sembla que ja seria hora de fer-li un reconeixement públic per la seva intervenció per aconseguir acostar-nos la línia del tren d’alta velocitat sense comprometre’n l’operativitat. No oblidem que la línia és Madrid-Barcelona, frontera francesa.

Posats a imaginar quins poden ser els motius que ha tingut l’alcalde de Tarragona per prendre aquesta decisió, que podria dinamitar un treball que semblava ben encaminat, se m’acut que pot ser una qüestió d’ADN, perquè en tenim alguns precedents.

Quan es va crear la Universitat de Reus-Tarragona (consulteu el DOG), dita actualment Rovira i Virgili, es volia implantar en uns terrenys, diguem que a mig camí entre les dues ciutats. En aquest sentit, el conseller Josep Laporte, amb mandat del president Pujol, un migdia va arribar a un pacte amb els dos alcaldes, del qual, al vespre, el de Tarragona se’n va desdir.

Més encara, el Mercat del Camp es va crear mancomunadament per oferir servei a tot el territori, i es va situar entre les dues ciutats, amb gestió alterna, cada dos anys. No conec la data de quan l’Ajuntament de Tarragona se’n va despenjar, però des de fa molt de temps, si no vaig errat, la gestió es porta des de l’Ajuntament de Reus.

Algú també ens podria explicar per què es va acabar on es va acabar l’autovia de Bellisens, projectada des de Reus per enllaçar amb el port de Tarragona.

I si recorrem a l’hemeroteca podrem llegir al Reus Semanario de la Ciudad un editorial en què el seu director es lamentava, tot anomenant-la “autovía de succión”, de la construcció per part de la Diputació de l’autovia de Salou a Tarragona, quan la relació entre Reus i Salou era intensa i inqüestionable. Voldria pensar que una bona entesa entre els governs de les dues ciutats hauria facilitat en gran manera el que ara es veu com una necessitat, o sigui, la creació de l’Àrea Metropolitana del Camp. Malauradament, però, sembla que no anem pel bon camí.