Habitatge i turisme

L’accés a l’habitatge és el principal problema que té actualment Catalunya, segons els últims estudis d’opinió que coneixem. L’any passat, la preocupació de centrava sobretot en la sequera. Fa cinc anys es posava l’accent en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol (l’enquesta es va fer abans de la pandèmia), i en fa deu el que feia patir més era l’atur i la precarietat laboral. Excepte per les pluges que han omplert els pantans temporalment, no hem millorat pas en cap d’aquests àmbits. Les xifres econòmiques diuen que es crea ocupació, però de quina qualitat i amb quins sous? Les relacions amb l’Estat espanyol poden haver millorat com a miratge, però amb el desencant dels joves pel que fa al sentiment independentista, tampoc no s’albira un futur massa prometedor.

En la qüestió que més neguit provoca ara mateix, la de l’habitatge, caldria actuar ràpid i amb contundència per garantir i blindar el dret bàsic a tenir un sostre digne i assequible. Com que ens agrada molt emmirallar-nos en la resta d’Europa, podem posar l’exemple de Suècia, on més del 95% dels municipis tenen una empresa pública d’habitatge, el 19% dels pisos són socials, i el 3% del PIB es destina a aquest àmbit. Amb el nostre raquític 2% de pisos protegits estem molt lluny dels suecs i la situació encara pot empitjorar més pel deliri legislatiu que permet que les promocions de protecció oficial fetes abans del 2019 puguin passar al mercat lliure, fent que llogaters que tenien un lloguer social, de cop es puguin trobar al carrer. I tot això ens passa en un país amb més de 400.000 pisos buits, i on la nova construcció se centra sobretot a les zones turístiques. De fet, aquest és el binomi infernal: un sector bàsic, el de l’habitatge, que arrossega dècades d’especulació, amb l’afegit de la pressió turística, que apuja encara més els preus. Vist l’escàs èxit de la missió d’eurodiputats que van visitar Barcelona la setmana passada –que, a part de constatar la realitat, no van apuntar cap solució–, és evident que fins que la ciutadania no empenyi, ni que sigui per pura desesperació, no hi haurà solucions per a l’emergència habitacional.