No em facis canviar de llengua

Fa uns dos anys vam assistir a una campanya iniciada per l’activista catalana Rosario Palomino. Es deia No em canviïs la llengua i s’adreçava als catalanoparlants en general, però específicament als que tendeixen a canviar de llengua amb una facilitat innecessària quan, per l’accent o pels trets físics, pressuposen que l’interlocutor no és nascut a Catalunya o no parla català.

Ja vaig comentar en aquesta mateixa Tribuna, a propòsit del programa Català al res.Cat de TV3, que aquesta actitud respon als segles de minorització que ha patit –i continua patint– la nostra comunitat lingüística i no a un caprici connatural als catalanoparlants.

Si bé la campanya posava en primer pla els catalans nouvinguts, avui voldria posar-hi els catalanoparlants, aquells a qui cada vegada se’ns fa més difícil viure en la nostra llengua. En el programa s’hi podia veure un vídeo, protagonitzat per Pere Arquillué, que intentava viure una estona plenament en català per Barcelona, anant per les botigues. Ell mantenia la llengua i era entès amb més o menys fortuna per persones que fa dècades que viuen a Catalunya, però quan estava a punt d’aconseguir-ho, ai las!, per assegurar-se el tret de ser ben entès, feia una lleu concessió davant d’una venedora que no sempre l’entenia i que manifestava, en canvi, conèixer prou bé l’anglès.

De concessions d’aquesta mena en veiem molt sovint als nostres mitjans. Avui que la tecnologia ens ofereix tantes possibilitats de traducció, resulta que alguns conductors entrevistadors, tant masculins com femenins, se senten en l’obligació de fer-se els poliglots i cedir en la pròpia llengua, renunciant al seu poder com a model a imitar.

Voldria reivindicar avui el dret inalienable de poder comunicar-me, al meu territori, en la llengua pròpia i fundacional, la llengua comuna, sense haver de mantenir-me i resistir. O veure’m forçada a canviar quan realment tems que no t’entenen. No es tracta de ser renoc i no voler parlar altra llengua que el català. Soc fervent defensora de parlar moltes llengües, però és dur poder parlar-ne tranquil·lament d’altres excepte la pròpia.

El Pacte per la llengua signat fa poc és això, un compromís, carregat de bons propòsits, que hi han de ser, però no hi sé veure mesures d’aplicació concretes. I encara menys la previsió de sancions en cas d’incompliment. M’hauria agradat que preveiés la temporització en l’aplicació de les mesures proposades per aconseguir els objectius o propòsits que exhibeix. També la previsió d’una fase de seguiment i d’avaluació dels avenços. Molts d’aquests propòsits ni tan sols van acompanyats d’un pressupost. Potser es tracta de posar més èmfasi en allò que la llei ja preveu.

Mentre resolem tot el que cal per poder viure i morir en català, em permeto d’expressar uns quants desigs, si és possible complerts amb urgència:

• Poder respondre al telèfon i que el meu interlocutor, que és qui em truca, se m’adreci en la meva llengua. Tant si és spam com si és una empresa de la qual soc clienta, que el primer déu-vos-guard no sigui sempre en castellà i que, a base de mantenir el català, acabi descobrint que la persona que m’ha estat parlant és catalanoparlant com jo. Per què a certes/massa empreses catalanes la llengua per defecte és el castellà? Les empreses no poden garantir personal per mantenir una conversa raonable en la llengua del client? Per què el món de l’empresa se sol desentendre del deure envers la llengua? Què preveu el pacte? Només he sabut veure-hi facilitats per proveir de cursos i altres iniciatives sempre des de l’administració. Les empreses no n’han de ser corresponsables? La llengua no les afecta?

• Poder anar-me a visitar i que qui m’atengui conegui la meva llengua, sobretot perquè els matisos són importants en tot, però en qüestió de salut, més. Són necessaris per a un bon diagnòstic. Poder expressar la intensitat d’un dolor, un estat d’ànim, poder explicar un problema, per exemple, pot contribuir molt a valorar l’abast del problema. Ara que sabem que mai no s’ha vetllat pel compliment dels protocols establerts, notarem un canvi?

• Poder ser atès en català si necessito que algú tingui cura de mi o dels meus. Hi ha tota una població gran a qui no li és fàcil haver d’expressar-se en una llengua que no és la pròpia.

• Poder anar a comprar o a fer qualsevol gestió i que el meu “Bon dia!” sigui correspost amb un altre “Bon dia!”.

És demanar molt que no em facin canviar de llengua?